Publicitat
Publicitat

BÈSTIES QUE PARLEN

Canvi d'armari

Havia d'estar enllestit en mitja horeta com a molt, però fins i tot s'ha fet fosc. L'habitació és un camp de batalla i ella està a punt, abans de tenir un atac de nervis, d'aixecar bandera blanca encara que sigui amb la samarreta encongida de fer Pilates. A terra, al damunt d'un empedrat fet de capses de sabates i penja-robes afanats de mil botigues, s'hi amuntega una barreja indomable de peces de roba.

Cada prestatge buidat és un pou sense fons on descobrir nous motius per deixar de comprar els dies que té la regla, per decidir-se a llençar aquelles mitges extremades que no combinen amb res o per adonar-se que les samarretes tan mones i tan bé de preu només aguanten una rentada. En cada calaix troba un espai on meravellar-se de tenir una quantitat semblant d'amics i de mitjons desaparellats, de descobrir ben amagadet aquell vestit que ha estat buscant tot el puto estiu, de trobar-se a les mans unes calces que definitivament no són seves.

El pitjor, però, és el dilema repetit de la roba sentimental. La samarreta de Radiohead que ell es va deixar el dia que va fotre el camp, les malles blaves d'aquelles nits de glòria i conquesta i de dormir poc però bé, l'americana reciclada del seu pare que no es treia ni per anar a dormir, la manta de ganxet que la padrina li va fer amb parsimònia i remugant perquè ja no s'hi veia...

És aquesta la part de l'armari que cada cop que arriba el dia d'endreça, depenent del grau de nostàlgia, fa més viatges pel pis; la que, com el seu cul, malgrat els bons propòsits, cada any s'engreixa i costa més d'encabir; la que es menja l'espai reduït de casa seva, la que fa que es posi tova o que dibuixi un somriure o fins i tot un polsim de pluja petita als seus ulls. I mira que hi ha roba al seu voltant, però no troba cap mocador.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT