Cas Pujol, sense dret a decidir
M’impulsen a escriure aquest article les imatges de l’expresident Pujol entrant i sortint dels jutjats mentre és escridassat. Un espectacle poc edificant. Una visió que hauria preferit estalviar-me. Tot seguit llegeixo unes declaracions que, sobre Catalunya, fa el que va ser ministre i president de Castella-la Manxa, el senyor Bono. Parla del nostre país amb la insolència que el caracteritza, la del conqueridor. També m’assabento de la decisió de fer comparèixer el president Mas a la comissió Pujol per motius políticament estètics. Una comissió-circ per la qual ha passat, per cert, un antic coronel de la Guàrdia Civil que ha dit que cap a Andorra hi anava tothom (ministres, polítics, etc.). No em sembla que sigui un país turísticament tan atractiu... Aquest conjunt de realitats, totes empaquetades i servides en un mateix dia, produeix una desmoralització indescriptible. Vivim temps esvalotats, però transcendentals per al país. I confirmo que el principal risc que tenim és la manca d’una classe política que estigui a l’altura del moment que vivim. Perquè no són les irregularitats descobertes el que em revolta, no senyor -d’això ja n’estic vacunat fa anys i res em sorprèn, sincerament-. Em deprimeix com s’està conduint la resolució d’aquests casos. L’escassa generositat vers el país i els seus ciutadans, la manca de sentit d’estat, la falta absoluta de mires. En resum: la malícia del mediocre -del roí, com diuen al País Valencià.
És cert que cal esbrinar la veritat del que ha succeït en el cas Pujol. I castigar a qui correspongui. Però ja és prou lamentable i penible la situació per, a sobre, cometre errors que només un país farcit de tocatimbals miops pot cometre. Oblidar que, si no fos per haver-se declarat partidari de la independència, el senyor Pujol i la seva família romandrien encara immaculats, em sembla senzillament d’irresponsables. El meu gos menja -perquè ho ha de fer, i és la seva obligació per sobreviure-, però en quin moment i quina quantitat de carnassa li aboco ho determino jo. I quan s’abraona sobre la perola, repleta, és com si veiés tota aquesta gentussa que del procés Pujol no en vol treure la justa veritat, sinó que pretén saciar els instints animals més elementals gràcies al pinso que han decidit abocar en un moment determinat aquells que ens voldrien veure desapareguts. O és que algú es pensa que l’expresident Pujol és l’únic líder de la Transició en situació irregular?
En lloc de dignificar els pocs elements nacionals útils que tenim; en lloc d’enfocar les accions per protegir-nos dels enemics de la llibertat (que en tenim, a dins i a fora); en lloc d’estimular, tot ajudant-los, els elements d’una societat civil que ha creat aquest moviment social que cap partit havia estat capaç de cristal·litzar; en lloc de potenciar allò que tenim de bo, les nostres virtuts, alhora que amaguem, o dissimulem, com fan els països enraonats del món, les nostres mancances i defectes; en lloc de mostrar-nos davant del món com un país en el qual es pot confiar, perquè som seriosos i patriotes, i ho demostrem escollint entre les millors estratègies; en lloc d’ignorar tot allò que a Madrid fan que no ens sigui de profit, per centrar-nos en tot el que passa al món i que hem d’aprofitar; en lloc d’informar tots els catalans que si no tenim prou diners és perquè en marxen més que no pas en tornen, i que el culpable no es troba pas al govern de Catalunya, sinó al d’Espanya; en lloc d’unir l’interès social i l’interès nacional, i evitar la disgregació, volent fer veure que no tenen res a veure, i tot per intentar arreplegar quatre vots populistes; en lloc de preservar el president Mas com l’únic gestor que pot evitar una trencadissa i el fracàs més absolut; en lloc de tot això, dic, la nostra classe política, que per definició hauria de defensar els interessos del contribuent, es prodiga a l’hora de posar en perill la inversió que durant els darrers anys hem dut a terme la majoria dels catalans. Menysprea els riscos que tots hem pres -perquè tots ens l’hem jugada, cadascú en el seu nivell.
En el cas Pujol, com en tantes altres coses, nosaltres estem obligats a administrar unes accions i uns tempos que han decidit aplicar altres perquè així els convenia. I que ho han fet perseguint uns objectius diàfans que, per descomptat, tenen per missió dinamitar qualsevol iniciativa nacional catalana, per democràtica que sigui. M’indignen els casos de corrupció, però no em fan sentir vergonya. Sí que me’n provoquen la majoria dels nostres parlamentaris, dominats per la seva moral petita de partidet de províncies.
