Decència

La idea de canvi s’ha instal·lat en escena, però és un gadget ideològic més si no ens preguntem on volem anar. Ara és més eloqüent que mai la fallida moral -descrita per Tzvetan Todorov- d’un Homo economicus presentat com a individu autosuficient, capaç de sobreviure en la lluita de tots contra tots. I la crisi ens ha fet veure el risc d’evolució dels nostres règims polítics cap a l’autoritarisme democràtic, en la mesura que, com diu Daniel Dennett, del despotisme asiàtic ens n’arriba un missatge inquietant: “La democràcia no sembla necessària per prosperar”. Ulrich Beck apel·lava a la recuperació del poder dels impotents per evitar unes polítiques estatals que “de portes enfora s’adaptaran als mercats mundials i de portes endins es comportaran autoritàriament”. És el marc de la crisi política actual. I, com diu Emilio Lledó, el canvi de veritat voldria dir “que retornés la decència”. La democràcia està cap per avall i cal posar-la dreta.

Decència? Que la ciutadania guanyi capacitat d’empoderament i decisió. Però des de l’exigència crítica: que no deixa de qüestionar els llocs comuns i les idees rebudes, que prefereix dir el que veu encara que sigui a risc de desesperar els nostres, que adverteix sobre els límits i les falsedats de les ideologies i creences i que, sobretot, és exigent contra la banalització i la desjerarquització dels valors i les idees, és a dir, contra la indiferència, que nega la dimensió política de l’home, per fer-lo més manejable, i assenyala l’altre com a diferent per poder-lo marginar. El canvi no pot ser pur fatalisme. La filosofia ha de vetllar perquè la singularitat del subjecte (ser analògic) no es dilueixi en un univers digital en què cada cop serà més difícil ser un mateix; perquè sota l’ombra de l’autoritarisme postdemocràtic la humanitat no es trenqui definitivament en fraccions incomunicables i irreconciliables entre elles, a partir de les diferents variants de la desigualtat: la ruptura econòmica (l’exclusió), la digital (el nou analfabetisme), la biotecnològica (els últims homes i els superhomes). Si les societats es fracturen irremissiblement, la decència és un mite.