Dissenyats per ser artesans
De la mateixa manera que penso que ja hi haurà temps per introduir els nens en el consum del sucre refinat (sobretot en plena epidèmia d’obesitat infantil), tampoc crec que els ajudi gens acostumar-se a menjar veient dibuixos animats en un mòbil. Ja hi haurà temps per aficionar-los a les TIC. Com més posposem l’addicció a les pantalles, més marge donarem perquè sigui la seva imaginació i les seves neurones les que construeixin els seus somnis.
Alguns pares ho poden veure com estar contra el progrés. ¿No estem desaprofitant la magnífica oportunitat de fer-los nadius digitals en un món, el seu, que cada vegada ho serà més? Diria que amb les pantalles i les TIC passa una mica com amb el castellà (com amb la llengua comuna d’una societat), són i seran el seu medi i serà impossible que se n’escapin. Hi ha, en canvi, moltes altres coses, coses tan simples com mirar la lluna a la nit, que estan en perill de desaparèixer de l’experiència infantil sota la pressió de les experiències fabricades.
Els contes i el paper són millors per iniciar en la ficció que els videojocs i les pantalles no només perquè estimulen sense hipnotitzar, i no t’ho donen tot tan mastegat, sinó perquè darrere el paper hi ha encara sovint un artesà i darrere la pantalla hi sol haver una indústria. I no cal ni moure’s de la pantalla per apreciar que els productes artesanals contenen i transmeten uns valors molt diferents dels industrials.
L’artesà és un tipus ben curiós. Pot semblar que fa les coses per guanyar-se la vida i vendre al màxim. Deia Hitchcock, un paradigma d’artesà que batallava amb la indústria, que el seu principal objectiu quan feia pel·lícules era que les sales de cinema s’omplissin. Però aquest afany comercial, sent-hi, no és la seva principal motivació. L’artesà fa les coses, sobretot, per estar-ne content. I és del tot diferent fer coses i valorar-les en funció dels diners que hi guanyes que fer-les en la tensió entre agradar al client (guanyar diners) i agradar-te a tu mateix.
I en aquest sentit, ho deia Carles Capdevila en un article recent, diria que si poguéssim mesurar el nivell de satisfacció laboral de molts treballadors -la sensació d’acabar la jornada estant contents del que han fet-, ens adonaríem del mal immens que ha fet en la nostra societat anar sacrificant en l’altar de la productivitat i els beneficis tot el que tenien d’artesanals les feines que fèiem. A part d’enriquir uns pocs, ¿quina és la gràcia de reconvertir 10 artesans en 5 aturats i 5 estressats?
Al costat del gran drama de l’atur tenim el drama de tantes feines que en lloc d’omplir-nos ens buiden. Som el que mengem, diuen, però sobretot som el que fem i, si del que fem no n’estem contents, no estem contents de nosaltres mateixos.
Potser en termes de productivitat és millor fer-ho en cadena i ni tan sols saber què estàs fent, però en termes humans, de viure una vida digna, és insostenible. Estem dissenyats per ser artesans: per treballar tenint la sensació que el que fem té sentit. ¿Pensant en qui i en què no és productiva la feina que fa el món millor?
