Publicitat
Publicitat

Erasmus a Roma

Estimat Bojan,

No volem pensar que t'han fitxat a Itàlia. Preferim creure que ets com el fill que se'n va a estudiar un Erasmus a Roma. Sap greu que marxis, però és el que més et convé. Torna aviat. Menja. I truca quan arribis.

Tu no eres un jugador de la casa; eres el nen de casa. És com si amb tu tots haguéssim tingut un familiar jugant al Barça. Patíem quan les coses no t'anaven bé i ens n'alegràvem quan et vèiem marcar gols i somriure. La teva cara adolescent i el teu cos menut ens devia despertar l'instint mamífer de protecció als més fràgils.

Mai hem tallat el cordó umbilical que ens uneix a tu i tampoc ho farem ara que marxes a I tàlia. T'enyorarem quan mirem a la banqueta i no t'hi trobem, quan surti algú a escalfar i no siguis tu, quan arribi la Copa del Rei i no portis el braçalet de capità. Tenim les mateixes pors i incerteses que tenen tots els pares quan el fill se'n va a l'estranger. Volem que tot et vagi molt bé, però no tan bé que t'hi quedis.

Ens tindràs tot el dia pendents de si jugues i de si marques, patirem perquè no et lesionis, riurem el dia que vegem que ja et defenses amb la llengua italiana i, sense adonar-nos-en, vindràs per Nadal a casa i ens semblarà que ja t'has fet un home. Però ara havies de marxar, Bojan. La situació era insostenible.

Encara que públicament mai t'havies queixat de res, semblava que portessis escrit al front: "Mama, el profe em té mania". Nosaltres també vèiem coses estranyes, però no sabíem per què. Ni ho sabrem mai, segurament. La contradicció era enorme: l'entrenador que venerem, el líder espiritual que seguim a ulls clucs, no feia jugar el futbolista que teníem afillat. Ni tan sols a la final a Wembley et va premiar fent-te sortir al camp als últims minuts.

L'home que tan bé ha sabut gestionar tot un vestidor no t'ha mimat com nosaltres crèiem que necessitaves. La divisió creixia entre els que es posaven de part del professor i els que estaven amb l'alumne. No té minuts, deien uns. Massa que en té, deien els altres. No té oportunitats. No les ap rofita. No és jugador per al Barça. És millor que Raúl i Butragueñ o junts. Per això havies de marxa r: perquè ni Guardiola es mereix ser criticat ni tu rebre aquest tracte. Et queda moltíssim per viure. Ai, senyor, 20 anys.

M'ha sortit molt paternalista aquesta carta i segurament aquesta actitud de tants barcelonistes tampoc mai t'ha fet cap bé. Tu no has de jugar perquè siguis el nen de casa. Et mereixes el 9 d'aquest equip per molts motius. I tots futbolístics.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT