Estimada Judit Mascó...

Estimada Judit, aquest dilluns, a estones, una de les notícies més llegides d’aquest diari, per damunt de la de l’acte de l’Onze de Setembre que proposa l’ANC i fins i tot per damunt de la del cop d’estat a Turquia, era la que parlava de l’estilisme que hem de dur a la platja. Una de les expertes entrevistades eres tu, que ets model, i que cada dia estàs més maca. T’ho dic sense enveja, Judit, però perquè sóc una dona empoderada i tal. I el cas és que anava llegint i vet aquí que em trobo amb una frase teva que em colpeix. Saps quan un famós diu una cosa i et penses que l’està dient per tu i només per tu? Doncs això. Vas dir que no et semblava estètic “quan el banyador o biquini ens queda gran, o bé perquè s’ha fet malbé la goma per vella o perquè la tela ja cedeix de gastada. Cal saber llençar a temps. Fa molt lleig que faci bossa”.

Em vas deixar planxada com un biquini (dels de menjar). En aquests moments no em veus, però estic fent boca de bústia. El meu parc de biquinis (dos) correspon a la teva descripció. No et diré que siguin d’Abans de Crist però sí d’Abans de Colau. No em puc tirar a l’aigua fent bomba. I si penses que ens ho hem gastat tot en el de la nena, et diré que no. Al seu, per anar de colònies, li vam haver de posar una etiqueta amb el nom, d’aquelles que es planxen. Ara ja sabem (potser massa tard) que la roba de bany no es pot planxar perquè es forada. El cas és que hem hagut de demanar a la iaia que tapi el forat amb punt de tripa. No m’estendré en el banyador masculí de la unitat familiar, perquè (a banda de permetre que es vegi la guardiola) és d’aquells llargs i alegres que només haurien de servir per fer anuncis friquis on un senyor xarrupa daiquiris al Carib perquè li acaba de tocar la loteria. Judit, anem només un cop l’any a la Barceloneta i ja no hi tornem fins l’any que ve, però devia ser, potser, el dia que tu ens vas veure. Ho sento. Ho sento molt.