'Fast food, fast life, slow life'
Llegeixo a l'informe de la Fundació Dieta Mediterrània sobre hàbits saludables a l'hora de menjar que un dels requisits per a una bona digestió és menjar sempre acompanyat, per allò de parlar i mastegar en comptes d'engolir. L'amic amb qui dino troba que menjar sol és tan trist que de tan trist és antinatural. Confesso que a mi tampoc m'agrada i que quan vaig deixar la casa materna per volar sola, els moments menys divertits van ser els de seure a taula a l'hora dels àpats.
Menjar sol no és antinatural. Menjar dret, empassant a velocitats inhumanes, parlant per telèfon i amb la tele posada, sí. És una actitud que denota no necessàriament pressa per anar a algun lloc, sinó certa incapacitat per afrontar alimentar-se en solitud.
El meu veí, el veig, seu cada nit a taula amb una copeta de vi, després de cuinar-se per a ell sol uns plats d'aspecte immillorable tot assaborint cada mos amb una felicitat envejable. A l'hora de sopar, el petit menjador il·luminat es converteix en un teatre en què la representació és el seu ritual de cada vespre: el plaer pel bon menjar, amb companyia o sense. Mastegar sense ànsia: vet aquí la gran virtut del candidat perfecte per presidir les llistes del moviment slow food a Catalunya.
La bogeria universal de la fast life ens envaeix cada dia més, omplint-nos les boques de fast food en forma d'hamburgueses i patates fregides amb additius de tota mena o bunyols de pell de pollastre amb carn i petits ossos triturats. Ens ho mengem pel carrer o a casa drets, mentre busquem excuses per no haver de seure a taula sols, perquè sempre tenim pressa.
A casa de la mare ja no hi puc tornar, però les vistes de casa del veí des de la meva finestra em porten records i flaire d'escudella. Avui parlaré amb ell. Si em deixa compartir-hi la felicitat dels àpats tot practicant slow life, li rento els plats fins a l'eternitat.
