Independència a pas de tortuga
Aquesta setmana en la meva vida ha passat un fenomen excepcional: la reaparició de la tortuga Tuga. Ha sortit de sota terra, de la seva hibernació iniciada a finals de la tardor, i com un periscopi, pausadament, ha tret el cap de la closca. Ara ja sé que el fred s’acaba. El retorn de la Tuga, parsimoniosa i observadora, contrasta, esclar, amb l’excitació exhibicionista de la nostra existència. Seríem capaços de desaparèixer cinc mesos? I d’alentir-nos? La seva consistència tranquil·la posa al descobert la nostra pressa líquida. Ens aniria bé aprendre’n, del pas lent i segur i la mirada llarga d’aquestes bèsties seculars.
El retrobament de la Tuga m’ha portat a pensar en les reaparicions dels animals polítics que ens envolten. La reaparició més vistosa ha estat, sens dubte, la d’Arnaldo Otegi. Després de sis anys i mig hibernant a la presó, ha sortit a la llum pública, caminant lentament, segur. Ha aixecat el puny i ha fet el seu tarradellista ja sóc aquí : pau, independència i socialisme. Quan una vella tortuga com Otegi treu el cap de nou, res no resta igual. Totes les bèsties, amigues o enemigues, la respecten i la temen alhora. Al jardí basc hi haurà moviments. I ens n’arribarà el ressò al jardí català. Perquè ho vulguem o no, el que passi allà ens afecta. No hem tingut violència ni concert econòmic, el nostre cas és diferent, sí, però al capdavall patim el mateix estat impropi, per això la realitat basca ens ateny.
També afectarà, esclar, al jardí espanyol, on aquesta setmana hem vist com la tortugueta Sánchez, que es vol fer gran, patia per fer-se veure. S’hi ha esforçat en va, acostant-se a l’amiga postissa que li han triat a la força, un perillós galápago anomenat Rivera-Lerroux, vingut de les remogudes aigües catalanes i apadrinat per una unitària i espanyolíssima aliança de banquers i paquidèrmics socialistes apalancats. L’hivern espanyol serà llarg. Una espessa closca de por ho envolta tot: por al malestar popular organitzat -la tortuga Iglesias és la més espavilada-, por a la brutícia immunda de la corrupció -no hi ha prou terra per amagar tantes tortugues podrides- i por, sobretot, a l’adéu de Catalunya, on quan donen per morta una tortuga irredempta de seguida en surt una altra, tant o més decidida a tocar el dos. Ni que sigui, ai!, a pas de tortuga.
A Barcelona, la tortuga Colau ha fet camí en poc temps. Pas a pas, ha sortit del carrer i s’ha fet seva la casa gran, una closca que efectivament li va gran. Però és allà i allà es quedarà. I encara hi ha qui no se’n fa la idea, qui li fa por tocar-la, acostar-s’hi. El cas més curiós és el de l’animal republicà Alfred Bosch, que en lloc de buscar-hi complicitats se n’amaga, espantadís. També al seu amic Junqueras li va costar posar-se al costat del tortugot Mas. I mira, un mana més que mai i l’altre ja no hi és. ¿Es pot portar un país cap a la independència sense el cap i casal, sense amics de tota mena? Bosch ja va tard. Ja ha hibernat prou a l’oposició, invisibilitzat. Li toca treure el cap, li toca posar la seva closca al costat de la de Colau. I fer camí junts, sense recança. Si a un costat de la plaça hi ha Junts pel Sí, doncs a l’altra hi pot haver Junts pel Dret a Decidir.
I finalment, sortida del fred gironí, tenim la tortuga Puigdemont. La seva aparició ha estat fins i tot més inesperada que la de la meva Tuga, a la qual -amb vergonya us ho confesso- donava per morta. A Puigdemont tampoc ningú no l’esperava. I vet aquí que d’un dia per l’altre va omplir el buit masià. Sembla que té la closca prou dura. I la llengua prou llarga. I cal suposar que sap que no li servirà de res ser alhora terrestre i aquàtica perquè ni pot permetre’s hibernar sota terra ni hi ha aigua a la piscina pressupostària. Li caldrà la sort dels valents... i alguna tortuga més.
