Sortir de la irrellevància
1 . ABSÈNCIA. Hi ha una foto recent que podria ser molt bé la icona de la irrellevància que caracteritza el moment espanyol. Obama, de viatge a Europa, amb els principals líders europeus: Angela Merkel, François Hollande, David Cameron, Matteo Renzi. Ningú hi ha trobat a faltar el president del govern espanyol. Tampoc aquí: ni els seus adversaris ni els mitjans de comunicació hi han donat cap importància, un signe del nivell de desorientació general. Evidentment, Rajoy al·legaria la seva condició de president en funcions, una feina que s’ajusta com l’anell al dit a la seva manera de fer. Però ja fa temps que Espanya pinta poc a Europa. De fet, amb independència del judici que ens mereixi cadascun d’ells, des del 1982 Espanya ha tingut dos presidents projectats de cara a l’exterior, Felipe González i José María Aznar, i dos presidents de consum intern, José Luis Rodríguez Zapatero i Mariano Rajoy, i ja són dotze anys fora del món, des que Zapatero va gosar retirar les tropes de l’Iraq i va quedar paralitzat pel seu atreviment.
En els últims temps, si Espanya ha cridat l’atenció a fora ha sigut per dues sacsejades que semblaven trencar la monotonia d’una societat condemnada a la indiferència: l’ascens de l’independentisme català i l’entrada en escena dels moviments socials transformats en organitzacions polítiques que amenaçaven el bipartidisme des de l’esquerra i no des de l’extrema dreta com en altres països europeus. Però després de la legislatura interrupta no sembla que els emergents hagin debilitat gaire la força neutralitzadora institucional. Els que havien de ser motors de canvi han quedat atrapats en els vicis d’un estil de governança que els està igualant molt de pressa als seus adversaris.
2 . CONFORMISME. Ara es repetiran les eleccions, perquè s’han imposat les inèrcies immobilistes (si no pots fer, no deixis fer als altres). Es veu a venir el discurs dominant: relativitzar la importància de la repetició de les eleccions i de la interinitat de govern; bombardejar amb el mite del consens i, en conseqüència, insistir que no s’han d’adquirir compromisos sobre acords postelectorals. El pacte és l’única cosa important. Per fer què? Bla, bla, bla. Intentar fer de les eleccions un pur tràmit és una manera de fomentar l’abstenció, amb l’esperança que afavoreixi la dreta. I, tanmateix, són unes eleccions molt importants, l’oportunitat de corregir el fracàs: fer possible una alternativa decididament reformadora, que ara no ha reeixit. Insistir que en un país institucionalment fort les coses funcionen fins i tot sense govern és contribuir al descrèdit de la política i a l’acceptació de l’autonomia limitada de la democràcia, és a dir, cultivar la indiferència, i donar legitimitat a un règim controlat externament, instal·lat en la irrellevància.
El consens va tenir valor en el canvi de règim. Ara és una manera amable d’apel·lar al manteniment de l’statu quo. Com diu Byung-Chul Han, “avui la violència remet més al conformisme del consens que a l’antagonisme del dissens”. I n’hi ha prou repassant les lleis aprovades pel govern popular per entendre que el filòsof alemany, per una vegada, té raó. Tots sabem que el poder consisteix a fer passar l’interès d’uns quants per interès general. I alguns sembla que treballin perquè això s’oblidi.
Amb tot, és especialment grotesc demanar que no es plantegin exclusions en campanya. Primer, per pura hipocresia: els que ho diuen (PP i Ciutadans) donen per intocable una línia vermella, la qüestió catalana. Segon, perquè l’elector té tot el dret a saber abans de votar a qui està votant. Per exemple, molts electors socialistes s’ho pensarien si sabessin que el seu vot pot servir per mantenir el PP al govern. Una part important del complex político-mediàtic va decidir després del 20-D que s’havia d’anar a un govern de gran coalició, amb PP i PSOE. No ho han aconseguit. Però segueix sent el gran objectiu, i no s’estalviaran recursos. Només un resultat que ho faci impossible ho podria evitar.
