Publicitat
Publicitat

L'abraçada de l'ós

Reacciono tard, però amb moltes ganes, a l'article d'Eduard Voltas En castellà també, sisplau i un de posterior d'Albert Branchadell en la mateixa línia.

En la seva crida a abraçar la llengua castellana, parteixen tots dos d'una obstinada, pertinaç i jo diria que sospitosa ignorància de què és aquest bilingüisme que amb tant d'entusiasme prediquen.

Ignoren o neguen la constatació sociolingüística que el bilingüisme simètric social -la pretensió que una mateixa societat parli, per als mateixos àmbits i funcions, dues llengües en perfecta simetria- és un conte de fades que emmascara la lenta i progressiva substitució lingüística d'una llengua per una altra.

En el nostre cas, el lent i constant avanç del castellà, que és -almenys on viu més del 80% de la població- la llengua de tots, la comuna i neutra, mentre que el català és només la llengua d'uns quants i està fortament connotada.

Ignoren, amb alarmant ceguesa, no el retrocés en l'ús -prou gradual perquè sempre sigui discutible-, sinó la ràpida i accelerada erosió dels trets que fan del català un sistema lingüístic diferent del castellà. Un procés que, mantenint aquest bilingüisme asimètric uns quants anys més, el convertirà en un patuès com el que ja parlen la majoria de polítics gallecs. (Ostres, Voltas, no cal analitzar cap mecanisme profund per admetre que percebem el castellà com una amenaça per al català, només cal parar l'orella!)

Buscant la simetria, flirtegen amb un afebliment de la immersió, que és -paradoxalment- l'únic que avui permet al català mantenir el cap fora de l'aigua amb penes i treballs. I tot això ho fan acusant qui qüestiona el bilingüisme de ser al·lèrgic a la diversitat.

Quin fenomen més curiós, deuen pensar, que les llengües petites només aguantin allà on són la llengua d'un territori. Quina mostra d'intolerància, es deuen dir, que països com Holanda o Dinamarca tinguin una única llengua oficial per al conjunt del territori tot i ser societats multilingües. Quina pretensió tan poc respectuosa, semblen apuntar, això d'anar integrant la població en una comunitat lingüística en lloc de compartimentar-la per ètnies culturals, com fa Singapur.

No els crea cap reserva el fet que això que pretenen -cooficialitat i bilingüisme (o trilingüisme) simètric ad aeternum - no sigui el model de cap país del món ni se'n conegui cap experiència d'èxit. Branchadell ho deixa clar: "En absència de referents internacionals clars, Catalunya ha de ser el propi referent".

Siguem seriosos. Entenc que els que volen guanyar molt aviat un referèndum per la independència sentin la temptació d'agafar aquesta drecera, o que els que estan al servei de partits en què bona part de l'electorat vota en clau espanyola, necessitin justificar aquesta política lingüística.

Anar cap al monolingüisme oficial no és gens fàcil, fins i tot potser és utòpic. Respecto molt qui per estratègia o conviccions no el plantejaria mai com a meta.

El que és inadmissible i infantil és fer trampes. Fer veure que no sabem que el preu d'institucionalitzar aquest bilingüisme pretesament simètric és la lenta dissolució del català. Pot ser un preu raonable per preservar la convivència. Però no ens enganyem ni vulguem enganyar: suposa tenir a la llarga una llengua local, residual i antropològica per als actes simbòlics, i una altra d'universal per viure el dia a dia.

L'altre model, que requereix temps, paciència i molta pedagogia -està molt lluny de tenir al darrere la necessària majoria- és explicar a tots els catalans que, per raons d'estricta supervivència, el castellà ha de retrocedir fins allà on deixi de suposar una amenaça. Dit d'una altra manera, el català ha de passar a ser la llengua que, de manera general i interclassista, serà més problemàtic no dominar perquè, mentre ho sigui el castellà, ni els immigrants econòmics ni els passavolants faran -per raons lògiques- l'esforç d'aprendre'l.

Trilingüisme? I tant que sí!, i amb un anglès que disputi al castellà el rol de segona llengua: un estatus que ara està a una distància sideral d'assolir. I tampoc no ens faria cap mal que pugés notablement la població que sap francès o alemany.

Perquè el que és segur és que, mai de la vida, qui s'expressi en castellà amb esperit obert i tolerant tindrà cap mena de problema en aquest país per comunicar-se.

I encara menys quan el castellà deixi de ser percebut com una llengua imposada per un estat profundament nacionalista i intolerant que voldria posar fi a aquesta anomalia del català.

Més continguts de

PUBLICITAT

El + vist

El + comentat

PUBLICITAT
PUBLICITAT