Publicitat
Publicitat

L’abric de roba de sac

L’any que ve la humanitat celebrarà dues efemèrides molt importants, d’aquelles que ens empenyen a reflexionar sobre nosaltres mateixos individualment i col·lectivament. Em refereixo a la proclamació del les 95 tesis de Martí Luter clavades a la porta de l’església de Tots els Sants de Wittenberg, el 31 d’octubre de 1517, i a la revolució bolxevic russa, iniciada el 25 d’octubre (calendari julià) de 1917. Hi haurà centenars de publicacions, simposis, pel·lícules, trobades i celebracions de tota mena al voltant d’aquestes dates tan importants i significatives. I estarà molt bé que sigui així. Catalunya hauria de fer un esforç des d’ara mateix per situar-se en la reflexió al seu voltant, atès que és imprescindible situar-nos adequadament en els grans corrents històrics, comprendre’ls i veure com ens han influït i interpel·lat, per comprendre qui som.

L’edifici de l’Embarcador de Moscou va ser un dels primers edificis veritablement soviètics construïts a Rússia. Després de la Revolució i la guerra civil, la capital de Rússia va passar de Sant Petersburg a Moscou. Els oligarques del partit comunista i els funcionaris van ocupar habitatges de tota mena, però sobretot van anar a viure als grans hotels de la ciutat: el Metropol, l’Intercontinental... Hi vivien sols, amb les famílies, amb les relacions de circumstàncies que anaven fent. Stalin i els seus van decidir que aquell model de kommunalka, amb residència de qualitat i serveis compartits, havia de ser el model per a la casa soviètica, la que s’havia de construir, i efectivament va construir, davant del Kremlin. Allà hi van anar a parar els principals dirigents del partit, i de la nova societat russa: teatre, menjador comunal, llar d’infants, pisos de més de cent metres quadrats, solàrium... Era el model ideal de nova arquitectura, i el model ideal de nova societat, la que havia de dur a l’home nou. D’allà en van sortir molts camí de l’escamot d’afusellament quan Stalin va decidir que havia de fer net, a la seva manera. Al cap dels anys, aquest edifici soviètic, carregat de fantasmes del passat, viu una nova vida convertit en una comunitat de propietaris tranquil·la, amb una temporada estable de teatre, amb un museu sobre la història de l’edifici, i amb ell, sobre la història de Rússia i les atrocitats del totalitarisme.

El museu és a la planta baixa d’un dels blocs, en un espai reduït. És el típic espai en què la memòria documental es barreja amb fotografies de color sèpia i objectes més o menys curiosos. Entre ells, però, en destaca un de molt especial: un abric de roba de sac, aparentment farcit de pelfa, com els que portava la major part de la gent humil del país. L’abric ocupa un lloc central de l’exposició. Quan t’hi acostes descobreixes el perquè: es tracta de l’abric d’un dels col·laboradors de Stalin, un dels primers residents a l’edifici, que hi va anar per donar exemple i que, per donar exemple, es vestia pobrament, com les persones a les quals servia el seu ideal, i la seva praxi política. L’abric, tanmateix, té trampa: per dins, està farcit de pell de visó.

El totalitarisme del segle XX, i els seus fills més o menys bastards del segle XXI, tots ells en forma de populismes d’esquerres o de dretes, beuen de les fonts de la superioritat moral. Són moviments polítics i socials que basen la seva acció en la cerca de l’enemic exterior. Stefan Zweig, en el seu llibre sobre Erasme de Rotterdam, el gran derrotat del temps de la Reforma, per cert, ho descriu molt bé quan diu que les consignes que acostumen a trobar més partidaris entre els totalitaris són les que proclamen un enfrontament, les que acusen sense proves, les que fan que l’odi esdevingui l’esca del fanatisme, tan ben exemplificat per algunes actituds ben comunes en els nostres dies.

Les efemèrides ens han de servir, per tant, per analitzar els grans moviments de la història, les grans tendències, i els grans noms. Però sobretot ens han de servir per descobrir els llops amb pell de xai, els abrics de sac farcits de pells de visó. Són aquells que ens diuen tot el que no va, a vegades amb raó, però que en posar-s’hi ells no només ho empitjoren, sinó que acaben fent desitjar el dolent d’abans, per damunt del pitjor d’ara.

El metge de la presó Model dels temps de la guerra s’oposava a les sacas dels escamots anarquistes dient als que volien posar-les en pràctica que eren els de la llei de l’embut: l’estret per als altres; l’ample per a ells. Hi he pensat aquests dies, veient com alguns es regiraven quan s’ha criticat durament el polític madrileny que va especular amb un pis social. Els nostres temps també s’expliquen a cop d’abric de sac, a cop de fanatisme, a cop d’ideal mentider. N’hem de prendre nota.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT