Publicitat
Publicitat

RETRATS QUE PARLEN

Lluís Llach: La veu com a tacte

Al principi li fumien empenta perquè sortís a escena. I encara ara, quan s'escolta i es veu, sent la incomoditat d'imposar una presència que exposa replecs que el pudor taparia.

Ser centre d'atenció d'una massa té alguna cosa de tortura per a algú nascut per a la tertúlia lenta d'un cafè de poble on les paraules es masteguen.

Fent consonants de les vocals i vocals de les consonants vol convertir la veu en tacte per arribar on la mà no gosa. Al seu univers amors i ideals tenen la potència del somni per realitzar. No li fa res que els altres vagin més lluny, perquè sap que anar-hi tenyeix de prosa el que només és poesia com a Itaca.

En alguns patis d'escola s'enriurien de com parla. Venim d'una cultura que no tolera que els homes siguin tendres. Però ell n'ha fet un ofici que fa que a molts mascles, quan ningú els veu, se'ls humitegin els ulls sentint-lo.

Li agrada deixar frases inacabades i fer pauses en què no saps si s'ha quedat en blanc o l'ennuega l'emoció. Tendeix a arrossegar el discurs i arriba a dir el que vol acumulant matisos.

Té un català que percaça, tranuita i s'obsedeix, que xuca pa en escorrialles de llengua tan verges de metròpoli com xopes de Verges i versos de Martí i Pol. Però si convé es deixa anar amb un què va i un gilipolles .

Ell mateix diu bromejant que és com una iaia, però el mateix que a ell el feminitza ens ha fet a tots una mica menys bàrbars.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT