Publicitat
Publicitat

Una altra nota sobre el castellà cooficial

Intentaré tancar, si més no de moment, el debat en aquesta columna sobre la cooficialitat del castellà en una Catalunya independent. Ni m'he fet socialista, com suggeria ahir algun lector amable, ni tinc cap intenció de tirar aigua al vi, ni molt menys d'entorpir això que en diem el procés , en una denominació tan solemne com vaporosa. Només tinc el propòsit de mirar la realitat d'aquest país.

La realitat d'aquest país és que, des dels anys quaranta fins als seixanta, va rebre una allau d'immigració espanyola que tothom coneix, especialment els que tenim cognoms castellans, que no som pocs. Molts d'aquests immigrants castellanoparlants van saber adaptar-se a la realitat sociolingüística de Catalunya, i això vol dir que o bé van aprendre el català (uns pocs) o bé van veure com els seus fills i/o els seus néts l'adoptaven com a llengua pròpia (aquests van ser molts més). Aquest fet es pot considerar un èxit de la societat catalana, acollidora i tolerant amb la diversitat, i a la vegada capaç de fer valdre les seves senyes d'identitat. Mirat per l'altra banda, també es pot considerar un èxit d'aquests immigrants espanyols, que es trobaven amb una realitat que els era estranya però que eren capaços de fer-se seva, per convenciment o perquè els convenia fer-ho. Va ser el cas de Constantino Romero, i d'aquí que ahir el citéssim com a exemple.

Hi ha hagut, també, gent menys donada al poliglotisme, o que directament ha rebutjat aprendre l'idioma del seu país d'acollida, refugiada en la idea que, com que Catalunya és Espanya, no els calia aprendre cap altre idioma. D'això se'n diu ofuscació, que és la mateixa que encara avui exhibeix el nacionalisme polític espanyol, que se suposa que no existeix però que comporta una virulència i un radicalisme que, per descomptat, no fan més que eternitzar l'enfrontament. Si es vol buscar un nacionalisme rabiosament identitari en el món occidental, l'espanyol té tots els números d'emportar-se la palma.

Però això no significa que el nacionalisme català hagi d'adoptar el mateix patró. Un castellanoparlant no és un nacionalista espanyol: pot ser-ho, però també hi ha nacionalistes espanyols que s'expressen en un català impecable. En canvi, a la mani del passat 11-S eren milers les veus que clamaven per la independència de Catalunya, i que ho feien en castellà. Són milers els castellanoparlants que votarien de bon grat en un referèndum a favor d'una Catalunya independent, i molts més els que ho faran si no se'ls relega a ciutadans de segona categoria. Són també moltes, per cert, les mostres de talent català que s'han produït en castellà, i són molts els milions d'euros del PIB de Catalunya que tenen a veure amb el fet que a Catalunya també es parla, s'escriu i es treballa en castellà.

I, cosa que és pitjor, una Catalunya monolingüe només podria ser-ho a imatge i semblança dels estats nació com l'espanyol i el francès, que sempre han menyspreat el respecte a la diversitat que nosaltres reclamàvem. No entenc la jugada.

Més continguts de

PUBLICITAT

El + vist

El + comentat

PUBLICITAT
PUBLICITAT