Publicitat
Publicitat

Mutilació Cultural

Dies enrere, Frederic Mitterrand, ministre de Cultura francès, va definir la seva política amb aquesta frase: "De la cultura per a tots a la cultura per a cadascú". És difícil amb tan poques paraules carregar-se de manera tan contundent la carcassa ideològica de la República. La frase sona, amb trenta anys de retard, com el famós lema de Margaret Thatcher: "La societat no existeix, només existeixen els individus". I resumeix perfectament el discurs cultural dominant en la societat de la competitivitat i el consumisme. Alguns corol·laris d'aquest discurs els veiem a l'ensenyament: desatenció de l'escola pública, decantament a favor de l'escola privada; discriminació en la distribució dels estudiants a les escoles; augment desorbitat de les taxes universitàries (a Anglaterra i França ja ha portat els estudiants al carrer); i indexació creixent de l'ensenyament amb el mercat de treball. La promesa d'una educació més ajustada a les possibilitats d'obtenir feina és la coartada per amagar la desigualtat estructural que es vol consagrar.

Coincideixo amb Marta Nussbaum quan, al seu últim llibre, Sin fines de lucro , recorda que l'educació ha de preparar, almenys, per a tres objectius: per a la feina, per a la ciutadania i per donar sentit a la vida. Les tres coses, però especialment les dues últimes, requereixen una idea de la cultura compartida que és incompatible amb la singularització radical que el ministre francès proposa com a mètode. Perquè cadascú sigui capaç de pensar per ell mateix, cal un territori comú, uns protocols de comunicació compartits, que ens permetin dialogar amb els altres, aprendre a tenir posició i criteri propi. La cultura a la carta en el fons és una forma de mutilació cultural: redueix les potencialitats de l'individu a una, la que el faci més competitiu. Si, com diu Nussbaum, predomina una concepció de l'educació "que gira al voltant de la rendibilitat i deixa de banda la idea del desenvolupament personal basada en la imaginació i l'esperit crític", el dèficit democràtic que això comporta serà evident ben aviat.

El govern català ha rebut una compensació pòstuma: els acceptables resultats de l'informe PISA. Dir que Catalunya té un ensenyament deficient s'ha convertit en un tòpic, que cultiva sobretot l'anomenada societat civil, fins al punt que el fracàs escolar és ja un símbol de la manca de competitivitat del país. Ara queden en evidència les intencions estrictament ideològiques d'aquest discurs, que havia fet forat i que no pretenia altra cosa que un ensenyament a diferents velocitats, amb autopista per als que s'ho puguin pagar, i per als espavilats que aconsegueixin ficar-s'hi, i carreteres estretes per a tots els altres. Doncs bé, la menystinguda escola pública millora sensiblement el seu rendiment en relació amb la ben regada escola privada.

Tanmateix, hi ha en el mètode PISA algun motiu de sospita. ¿Per què les proves es redueixen a comprensió lectora, ciència i matemàtiques? ¿I l'escriptura? ¿I les humanitats? ¿Que potser fan nosa als que volen -i avui semblen majoria als governs europeus- un ensenyament fundat en la competitivitat i el cinisme?

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT