Operació Catalunya i el psiquiatre

Després de la revelació de l’existència de l’operació Catalunya, la pilota sobre el tema ha anat creixent de manera lenta però constant. Hi ajuda molt l’animadversió personal que es professen entre ells els policies implicats en una cosa tan tèrbola, així com l’aparició d’un dossier policial que corrobora que aquesta operació va ser realitat al mateix temps que el proverbial ministre de l’Interior en funcions (però en funcions molt actives, perquè l’home no para de fabricar titulars escandalosos) negava que tal cosa hagués existit mai.

Neus Munté, la portaveu del Govern, ha anunciat que l’executiu no es quedarà de braços plegats davant de l’enèsim escàndol d’aquesta naturalesa a què assistim d’ençà de l’arribada de Fernández Díaz al ministeri, que ha estat rebatejat -pels mateixos funcionaris de la casa- com a “Monasterio del Interior” perquè és un home de profundes conviccions religioses, fins i tot granítiques. Segur que, bon espanyol com és tot i haver nascut a Catalunya, coneix aquella dita castellana que fa “ A Dios rogando y con el mazo dando ”. I sí que l’ha agafat, el mall, i amb totes dues mans. La fe mou muntanyes, i l’administració d’hòsties no consagrades contra l’adversari polític des de les altes i les baixes instàncies de l’Estat deu comptar com a mínim amb la benedicció de les figures celestials. Al cap i a la fi, ja han estat diverses les ocasions en què la Conferència Episcopal Espanyola, amb la qual Fernández Díaz manté una relació més que cordial, s’ha pronunciat en el sentit que la pretensió de desunir Espanya és poc menys que pecat mortal.

Munté reconeix que el material fins ara conegut (la gravació de les converses entre el mateix ministre de l’Interior i el director de l’Oficina Antifrau de Catalunya, la inesperada confessió del comissari Villarejo i la picabaralla amb els seus excompanys, l’existència del dossier abans esmentat), tot i clamar al cel, no és suficient per emprendre accions legals concretes contra la tenebrosa operació Catalunya, però que el Govern no descansarà fins a trobar les proves necessàries per fer-ho, i afegeix que, en un estat de dret, algú com Fernández Díaz no seria ministre de l’Interior. En efecte, li escauria més la gestió d’un abocador de fems, però potser tampoc no convindria perquè difícilment podria resistir-se a la temptació d’inventar algun mecanisme per escampar el material allà concentrat per damunt de la gent que li caigués malament. A Fernández Díaz les paraules de Munté no l’impressionen de cap manera. De fet, té el costum de convidar tots aquells que denuncien la seva fètida manera de fer política a “anar al psiquiatre”, cosa que reflecteix aquesta mentalitat carpetovetònica de certa gent d’ordre segons la qual acudir a un psiquiatre és un desprestigi irreparable. Doncs miri, ministre, des d’aquí ens permetem de suggerir-li que, quan acabi el seu pas per la política, acudeixi a un confessor dels de tota la vida i allà, agenolladet, expliqui al mossèn l’operació Catalunya i tantes altres maniobres ideades pel seu crani privilegiat. Segur que com a mínim li cauen dues novenes com a penitència.