Pantalla endins

Un dia del mes de juliol de l’any 1518, fa gairebé mig mil·lenni, una dona de la qual només es coneix el cognom, Troffea, va començar a ballar frenèticament enmig d’un carrer de la ciutat d’Estrasburg. Fins aquí, tot sembla ben normal. ¿Estava molt contenta, es tractava potser d’una persona pertorbada? Això ja no ho sabrem mai. El cas és que la dona va continuar ballant, sense explicar per què ho feia. L’interessant va arribar al cap d’uns dies de dansa frenètica, quan se li va anar afegint més i més gent. Ballaven en silenci, com si escoltessin una música imaginària. Al final es van aplegar unes 400 persones, quasi totes dones. Moltes van morir a causa del sobreesforç després d’haver ballat nit i dia durant més d’una setmana, ininterrompudament, deshidratades i famolenques perquè van deixar d’ingerir aliments i de beure aigua. Les autoritats no sabien què fer, i van decidir instal·lar-les en un gran cobert. Fins i tot -cosa encara més estranya- van pagar un grup de músics pensant que allò serviria d’alguna cosa. Tot plegat sembla inversemblant, impossible, però està perfectament documentat. De fet, hi ha una rigorosa monografia de John Waller publicada l’any 2008 sobre aquest episodi ( A time to dance, a ti me to die: The extraordinary story of the dancing plague of 1518 ). Vull dir que no estem parlant de cap llegenda ni de res per l’estil, sinó d’un fet que ha estat objecte d’estudi acadèmic. Un fet raríssim, sens dubte, però real.

Fem ara un salt de quatre segles i mig i passem d’Estrasburg a l’Àfrica postcolonial. L’any 1962, en una escola femenina de la ciutat de Kashasha, al territori que llavors es deia Tanganika i posteriorment es va anomenar Tanzània, unes noies van començar a riure. Com en el cas anterior, fins aquí tot sembla ben normal: en una escola amb centenars de nenes i adolescents d’entre 12 i 18 anys, això no representa pas una raresa. Però resulta que aquelles noies van continuar rient i rient, i van encomanar el seu estat d’ànim anòmal a altres noies de les aules adjacents. En alguns casos, l’atac va durar unes quantes hores, però en altres, la majoria, quasi dues setmanes. Finalment, els membres de la direcció, estupefactes, van clausurar el centre el dia 18 de març. La cosa no va acabar aquí, però: com si fos una insòlita epidèmia, moltes de les noies van transmetre aquella conducta als seus pares, que per la seva banda la van encomanar a altres pobles dels voltants. Com en el cas que hem explicat abans, la història és ben estranya, però del tot verídica.

Els explico tot això després d’haver llegit certs detalls sobre la vida íntima i quotidiana dels responsables dels atemptats terroristes de París, o dels detinguts la setmana passada a Barcelona. Tot plegat no té cap sentit lògic, especialment en el cas d’unes noies que fan una aposta vital autopunitiva. L’estímul inicial, el detonant, no sorgeix gairebé mai pel contacte directe amb altres persones, sinó a través d’una pantalla. Aquesta és una de les coses que em semblen més significatives. La majoria d’aquesta gent pertany a famílies que no són especialment religioses ni estan radicalitzades. El canvi arriba a través de la pantalla de l’ordinador, i sembla tenir efectes hipnòtics. Reduir la qüestió, com s’ha fet darrerament, a la bona qualitat audiovisual de la propaganda a què són sotmesos em sembla d’una trivialitat alarmant: YouTube n’està ple, de vídeos ben fets. N’hi ha per triar i remenar, i de tota mena. A banda d’això, avui també podem veure algú que balla pel carrer, com va passar a Estrasburg el 1518, o algú que riu, com a Tanzània l’any 1962; però la gent no n’imita la conducta fins a l’extenuació, o fins a la mort. Són episodis extrems, gairebé increïbles. La ubiqüitat de la pantalla, la dislocació espai/temps, canvia completament les regles del joc. És com si aquella pobra dona d’Estrasburg que es va posar a ballar un dia d’estiu de fa 500 anys repetís infinitament la seva inexplicable conducta... però davant de milions i milions de persones. El detallet numèric no és accessori.

Les vam arribar a donar per mortes i enterrades en acabar el segle XX, però les masses han tornat. Les separa i alhora les uneix una pantalla, com si es tractés d’una membrana misteriosa. Aquesta pantalla ja no és real ni virtual: té una lògica pròpia que, de moment, ningú no s’ha molestat a estudiar seriosament. Per què? Escoltin aquest vaticini fallit de l’any 1977: “No hi ha cap motiu pel qual algú voldria tenir un ordinador a casa seva” (Ken Olsen, fundador i president de Digital Equipment Corporation).