Pensions, el problema de debò
En els últims temps hem debatut molt sobre si els jubilats catalans tindrien més o menys garantit el cobrament de la pensió en cas d’independització. Jo mateix (seguint el guió establert per l’ARA) vaig dedicar la meva carta creuada de dimecres passat a tractar aquesta qüestió.
Avui voldria tractar fins a quin punt estan garantides tant si ens independitzem com si no.
Com és ben sabut, el sistema de pensions espanyol és actualment deficitari, la qual cosa és una calamitat, perquè ens estem beneficiant del que els economistes denominem dividend demogràfic: del fet que els que estan en edat de treballar són molts (perquè molts van ser els nascuts entre els anys 1955 i 1985) mentre que els que estan en edat de jubilació són pocs (perquè els que van néixer abans del 1950 van ser molts menys, i perquè tenien una esperança de vida més curta). Dit d’una altra manera, el que tocava és que ara estiguéssim acumulant un superàvit per quan arribi l’hivern demogràfic, que serà quan es comencin a jubilar els nascuts a partir de 1955, o sigui, d’aquí a només sis anys.
La Unió Europea ha publicat una estimació de com seran els comptes públics de cada estat membre entre ara i el 2060. Com que falta molt per a aquella data, proposo que ens fixem en el que preveu per a l’any 2035, d’aquí vint anys. A molts lectors un horitzó com aquest els pot semblar remot; per a la gent de la meva generació (els que estem a punt de jubilar-nos), és l’horitzó rellevant.
La població espanyola, malgrat haver incorporat gairebé 7 milions de nous immigrants, serà una mica menor que l’actual (de 46,5 milions a 45,15). El nombre de persones en edat laboral (entre 20 anys i l’edat de jubilació, que ja no serà 65 sinó 67 anys), haurà passat de 29 milions a 27, i els que superen l’edat de jubilació hauran passat de 8,4 milions a 11,4. Menys gent disponible per treballar i més gent cobrant. No obstant això, la UE no preveu que el sistema hagi col·lapsat. El PIB haurà crescut un 30%, igual que el PIB per càpita, i les pensions costaran a l’Estat una proporció del PIB encara un xic menor que ara (de l’11,8 a l’11,5%). Això sí, la pensió mitjana haurà caigut un (modest) 5%. És a dir, els espanyols seran, de mitjana, un 30% més rics que ara, però els pensionistes seran un 5% més pobres que ara. S’hauran empobrit molt en termes relatius però poc en termes absoluts.
¿Com s’ho haurà fet Espanya per obtenir aquests tranquil·litzadors resultats malgrat la contracció de la població en edat laboral? La UE (cal suposar que a instàncies de l’estat espanyol) es basa en tres supòsits: Espanya ha deixat de ser un país d’atur alt (com ho ha estat els darrers trenta anys), els espanyols d’entre 55 i 64 anys s’han posat a treballar de valent (ara en treballen menys de la meitat i passarien a fer-ho més de tres de cada quatre), i, sobretot, Espanya ha passat a ser un país d’alta productivitat (és a dir, que crea pocs llocs de treball per cada punt de creixement del PIB, el contrari que el que ara celebrem i que el que hem estat fent en els últims vint anys).
Aquests tres supòsits no són versemblants; particularment l’últim. Almenys no ho són mentre no existeixi una política específicament adreçada a aconseguir-los.
Si no ens els creiem, podem suposar que Espanya segueix el mateix model de creixement que fins ara, però amb una població que s’envelleix. En aquest cas, d’aquí vint anys els espanyols seran de mitjana només una mica més rics (un 11%), però els pensionistes seran bastant més pobres (un 20%). Una possible solució a aquest resultat seria l’allargament de l’edat de jubilació als 70 anys. En aquest cas, els pensionistes podrien mantenir les pensions actuals (en bona part perquè serien menys).
La conclusió és que, en la mesura que no ens convertim en una economia d’alta productivitat (i Espanya està fent ben poca cosa per aconseguir-ho), l’envelliment ens obligarà com a societat a fer un dur exercici de repartiment de costos: com hem de fer perquè la gent entre els 55 i els 65 segueixi treballant (oblidant-nos de les prejubilacions i d’algunes minusvàlues), fins a quin punt podem allargar l’edat de jubilació, fins a quin punt podem retallar les pensions i fins a quin punt podem augmentar els impostos per complementar-les.
Només les societats molt cohesionades són capaces de sortir-se’n d’aquesta mena d’exercicis, i el meu pessimisme sobre la capacitat d’Espanya per fer-ho és gran. No és un sentiment gratuït; després de tot, a Espanya no s’ha fet cap esforç per repartir els costos de la crisi, que han recaigut exclusivament sobre els de sota. La meva convicció és que Catalunya se’n sortiria millor, però tothom és lliure de pensar el contrari.
