Quantes persones més han de morir al carrer per prendre’ns seriosament l’increment del sensellarisme? Portem unes setmanes parlant-ne més del que és habitual. Les cinc morts de persones mentre dormien als carrers de ciutats catalanes en plena onada de fred i l’evident increment de la problemàtica en els últims temps estan omplint pàgines i minuts de televisió i ràdio. Però ens escandalitzem de com hem normalitzat que milers de persones passin les nits i els dies al ras mentre seguim desviant l’atenció de l’habitatge per parlar d’emergències i per exigir als serveis socials que liderin actuacions que, estrictament, són pròpies de protecció civil.
El principal factor explicatiu del creixement del sensellarisme a Europa i Nord-amèrica és la crisi d’accessibilitat a l’habitatge. Les ciutats que n’han experimentat augments més pronunciats són aquelles en les quals els lloguers han pujat més bruscament i han arrossegat els preus d’altres solucions residencials com el lloguer d’habitacions. El que veiem als carrers és només una forma de sensellarisme. Els llits calents, els pisos massificats, passar la nit en trasters, l’ocupació de locals comercials i naus industrials en desús… són solucions informals a la impossibilitat de trobar un lloc per viure a causa de la pobresa o del racisme immobiliari.
I mentre el mercat de l’habitatge inaccessible és el gran negoci d’alguns, discutim sobre la temperatura que ha de marcar el termòmetre per obrir habitacions de lliteres massificades o pavellons esportius. Tot plegat per ampliar uns dies la capacitat d’allotjament temporal d’uns serveis socials i d’unes entitats que mai arriben a cobrir unes necessitats que s’eixamplen a un ritme del qual no tenim precedents recents. I un cop aquests espais estan habilitats, ens preguntem per què hi ha qui prefereix el seu sac de dormir o una tenda de campanya a perdre el seu trosset de ciutat per un sostre precari i compartit que només durarà tres o quatre dies.
Per sensata que pugui semblar la idea que el problema se soluciona amb més albergs i ampliant llits per fer-hi cabre tothom quan fa fred, els centres residencials i la capacitat d’oferir allotjament temporal ha crescut en paral·lel a l’augment del sensellarisme a gairebé totes les ciutats europees. A Barcelona, entre l’any 2011 i l’actualitat, s’han triplicat les places que ofereixen l’Ajuntament i les entitats socials mentre es triplicava també el nombre de persones que viuen al carrer.
Davant la impossibilitat d'allotjar tothom, no són els serveis socials qui ha de fer cabre milers de persones en espais improvisats quan hi ha risc per a la vida, perquè la lògica de l’ampliació puntual de recursos no funciona. Els serveis socials s’han de dedicar a la protecció social i treballar amb mitjans adequats tot l’any. Les administracions locals i les entitats socials han de disposar de mitjans adequats per acompanyar les persones que pateixen el sensellarisme en la reconstrucció de les seves vides. Però perquè el flux de noves persones que van caient en l’exclusió s’aturi cal frenar l’escalada de preus de l’habitatge, estendre l’abast de la renda garantida de ciutadania i impulsar polítiques preventives que requereixen la coordinació entre sistemes de protecció que depenen de diferents administracions.
Sabem que sense canvis estructurals sobre el mercat de l'habitatge en quedaran persones excoses. El fred, la calor i altres imprevistos requereixen mesures de protecció civil que s'han de garantir a tothom: a qui porta anys dormint al carrer, a qui s'hi troba circumstancialment i a qui està en un immoble poc preparat per al fred. Quan les inclemències meteorològiques, pandèmies o desastres naturals posen en risc la vida de les persones no necessitem protecció social, sinó el desplegament de recursos de protecció civil amb pressupostos propis i protocols clars i consensuats.
No té sentit discutir cada hivern per les engrunes que els serveis socials poden dedicar a ampliar temporalment l'allotjament en espais que no responen a les necessitats de les persones que volen sortir del carrer. Quan la funció de l'actuació pública és garantir la protecció de la integritat física, no aporta gaire barrejar dos debats que tenen relació però que responen a lògiques diferents: per una banda, què cal fer per reduir el sensellarisme i, per l’altra, com protegir a tothom del fred i d’altres situacions extremes i com incorporem a aquesta protecció persones habitualment excloses dels serveis públics.
