Qui prohibirà prohibir? (1976)
Peces històriques
De l’article de Manuel Vázquez Montalbán (Barcelona, 1939 - Bangkok, 2003) a la revista Triunfo (7-II-1976). Traducció pròpia. Aquest cap de setmana fa cinquanta anys de les primeres manifestacions de milers de persones pels carrers de Barcelona exigint l’amnistia per als condemnats per activitats polítiques i sindicals. Feia dos mesos de la mort de Franco. El cap d’estat era Joan Carles I. El president del govern, Carlos Arias Navarro.
[...] La relació dialèctica entre prohibicionisme i imaginació ha estat sens dubte l’assumpte de la manifestació proamnistia que la Federació d’Associacions de Veïns va convocar per al diumenge 1 de febrer. Vist que la de Madrid no havia estat autoritzada perquè, segons sembla, els organitzadors (la Junta Democràtica i la Plataforma de Convergència Democràtica) no havien negociat abans la seva convocatòria legal, a Barcelona van ser les associacions de veïns les qui van prendre la iniciativa. Ho van fer tot a la llum del dia. Convocar i sol·licitar permís. Com si el permís hagués d'arribar, van crear una malla organitzativa que tenia preparat des del servei d’ordre fins al d’assistència mèdica, no pas en previsió de desmais de plaer per part d’algun manifestant incapaç de resistir la sensació de manifestar-se legalment. Fins quaranta i vuit hores abans del dia 1, la Federació va negociar amb el governador civil, i inclús va tractar de fer-ho directament amb el ministre de Governació [Fraga Iribarne]. [...] La manifestació va aplegar milers de barcelonins en un càlcul difícil que pot equivocar-se a la baixa si s'aposta pels 50.000 i a l’alta si es va cap als 80.000. Desenes de milers hi havia. No tan sols en el punt de convocatòria, davant el Palau de Justícia, sinó a tota la geografia de l’Eixample barceloní. Al nord, l’obelisc de la Victòria va aparèixer cobert per un llençol gegantí en el qual es llegia “Amnistia” i que van retirar els bombers. Al sud, enfront del Palau de Justícia, la força pública carregava a cavall i llençava bombes de fum. Un helicòpter sobrevola la ciutat coordinant les difícils accions d’una força pública desbordada. Malgrat la duresa de les càrregues, aquí i allà s’ajunten masses que només demanen amnistia i llibertat. Hi ha una manifestació a les voreres i una altra a les calçades; centenars de cotxes solidaris se sumen a l’embús o a la revolució del so mitjançant la proclama de la botzina. La força pública descobreix de sobte que els cotxes també poden ser baquetejats. Colpegen mossèn Xirinachs, fràgil a l’acció de la porra. Del cap d’aquesta combinació catalana de Gandhi i Makarios brolla sang. Li curen la ferida a l’hospital i torna al seu lloc de treball polític: la porta de la Model, a l’espera de l’amnistia. [...] Entre els manifestants hi havia els líders de les forces polítiques de Catalunya, des de Convergència al PTE, des del PSUC al PSAN, des de la dreta democràtica a l’esquerra que vol armar-se i armar-la. [...] Han convocat per diumenge vinent una altra manifestació davant del que va ser Parlament de Catalunya i avui és Museu d’Art Modern. Quan arriba la tarda, l’entusiasme està de part de la imaginació. Un periodista, professional de la contemplació, a la vista d’aquest excepcional matí, només pot plantejar-se i planteja: ¿qui prohibirà prohibir?
