15/10/2017

Quanta, quanta testosterona

3 min

No sé a vostès, però a mi els uniformes mai m’han agradat. Em provoquen més aviat un calfred: fan massa olor de disciplina, obediència cega i abús d’autoritat. Tant de bo algun dia no ens fessin falta, em deia mentre els helicòpters sobrevolaven la meva ciutat, Barcelona, i onejaven les banderes espanyoles al passeig de Gràcia que m’ha vist créixer, convocades per entitats antiindependentistes com Societat Civil Catalana, que han despertat de la seva llarga migdiada. On eren, tots aquests anys, tan calladets?

Inscriu-te a la newsletter Pensem Les opinions que et fan pensar, t’agradin o no
Inscriu-t’hi

El Dia de la Hispanitat, commemoració del dia de l’arribada a Amèrica del senyor que al final de la nostra Rambla aixeca el dit, és un dia que sempre m’ha semblat un greu error celebratiu, perquè fa pensar massa en els nadius massacrats en el seu dia per la fúria hispana conqueridora. Mentre a Madrid el passeig de la Castellana s’omplia d’esquadrons militars i cossos policials que desfilaven com a les pel·lícules de Leni Riefenstahl (la cineasta del nazisme), i mentre la cabra de la Legió i el gos de la Policia Nacional -encimbellat al capó d’un furgó- es feien la competència per esdevenir el George Clooney de la jornada, a la plaça de Catalunya se sentien consignes com “Puigdemont a prisión” o “Viva la Constitución y viva el rey” (que és en si una contradictio in terminis, és a dir un oxímoron, perquè d’escollit democràticament el rei no ho ha estat pas; per no parlar de la llei sàlica, que atempta de facto contra la nostra llei d’igualtat).

Allà mateix, a la cantonada del bar Zurich, dues faccions de simpàtics ultradretans (que el 9 d’octubre, a València, van fer de les seves sense que el govern central digués ni piu) s’esbatussaven a cop de cadires davant la mirada astorada dels turistes: potser uns volien que Puigdemont acabés com Companys i altres com Puig Antich, qui sap. Els seus cosins havien pujat al matí cap a la muntanya de Montjuïc cridant “España cristiana y no musulmana”, paraules cordials que s’adiuen molt amb l’ocasió: al Dia de la Hispanitat se l’anomena també Día de la Raza.

Ja em disculparan, però vist el panorama, sembla que hàgim retrocedit en el temps i que allà on uns demanen un encaix dins l’espai de la convivència democràtica, uns altres hagin tret de l’armari lemes i insígnies que semblaven ja abolits. ¿Algú s’ha begut l’enteniment o m’he perdut alguna part de la pel·lícula? Es demana presó per a un president que reclama un referèndum per al seu poble, i no per a un altre que ens estima a cops de porra, amenaça d’enviar-nos els tancs, s’ufana de no dedicar ni un duro a la memòria història, salva els bancs i deixa la gent al carrer, subvenciona associacions franquistes... I què més? Què els sembla si li donem al bell art de la tauromàquia el premi al respecte als animals, fem a les escoles cursos de proxenetisme i instaurem l’ablació obligatòria per a les nenes de 12 anys?

Quan els amics de Madrid i d’altres llocs que de Catalunya en saben que té mar i prou em pregunten per què mig Catalunya no vol ser espanyola, tinc tants exemples per posar-los que no sé per quin començar. Em ve al cap la Vetusta de La Regenta de Clarín, ofegada pel catolicisme caspós; em ve al cap la bufetada que una senyora li va donar a la Xirgu al parc d’El Retiro; em ve al cap la pobre Emilia Pardo Bazán, que mai no va aconseguir entrar a la Real Academia Española perquè els seus col·legues no volien competència femenina, mentre aquí Caterina Albert (Víctor Català) dictava el 14 de gener de 1923 el seu discurs d’ingrés a la Reial Acadèmia de les Bones Lletres, i titllava la invitació a formar-ne part com “una mostra de consideració i un estímul a les dones catalanes que s’ocupen i preocupen dels negocis de l’esperit”. Em venen ganes de parlar-los de la modernitat versus la caspositat, de les ments obertes versus les ments tancades. Podria resumir-ho dient que Catalunya ha estat sempre infinitament menys testosterònica que Espanya i que és per això que ha estat tan incompresa sempre i és tan incompresa ara.

Per això penso que ara mateix la discussió no hauria de ser una Catalunya sense Espanya o una Espanya sense Catalunya, sinó un país dels de l’Edat Mitjana o un país modern, republicà, esclar, com seria el més normal. I se’m fa molt estrany que la meitat d’aquesta Catalunya que sempre ha estat motor de progrés caigui en la trampa de posar-se sota el paraigua del govern del PP, de la mateixa manera que no entenc què està fent l’Espanya progressista, que per sort també existeix. Què volen, la Vetusta de Clarín? Jo em quedo amb Caterina Albert.

stats