Vampirisme ideològic
Una idea que s’ha repetit molt aquests dies és que la dretanització de Valls i Sarkozy, lluny de marginar el Front Nacional, l’ha legitimat. És a dir, que l’intent de tapar les fugues de vot cap a la demagògia incorporant demagògia, la normalitza, la fa hegemònica, i s’acaba traduint en vots cap al partit demagog per excel·lència. Per votar el succedani o el convers, votes el de tota la vida.
Ara bé, per què això dretanitza? Per què és Blair el vampiritzat per Thatcher i el PSOE el que es peperitza, i no al revés? Els d’esquerres, escombrant cap a casa, ho expliquem així. Dreta i esquerra tenen un discurs racional i un que apel·la a les emocions. Però el discurs racional de la dreta, en una societat amb pocs rics i molts pobres, fa massa evident que no defensa els interessos de la majoria. I és per això que, per guanyar el vot majoritari, la dreta -més que no pas l’esquerra- ha d’acabar fent bandera de la identitat, el desig de posseir, el rebuig al diferent i totes les formes de por.
El que vampiritza és, doncs, el discurs basat en emocions. El capitalisme només funciona fent-nos consumidors, i el seu catecisme, la publicitat, és també un discurs d’emocions insolidàries. Estem massa ensinistrats per respondre-hi, ens menja massa el coco, perquè la racionalitat guanyi majories. No és estrany, per tant, que l’esquerra s’hi apunti i apuntant-s’hi es desdibuixi.
No em costa gens entendre la frustració que avui domina el pobre progre madrileny que, havent esperat amb candeletes que la terrible crisi passés factura al PP, ara veu com la sensació que Espanya es trenca provocada pel repte sobiranista mantindrà, malgrat tot, la dreta al poder. L’esquerra espanyola, ¿es pot permetre el luxe de no afegir-se al cor de l’Espanya una? El PSOE ha tingut clar que no, igual que va tenir clar que havia de deixar que s’inflés la bombolla immobiliària i obeir els mercats. Del tot vampiritzat, quin sentit té votar-lo si és un espectre, un PP amb tarannà?
L’esquerra espanyola -i ara modernitzo el que deia Joan Comorera el 1952 i aquest dijous, gràcies a un oportuníssim Abans d’Ara- s’ha de mantenir lluny del cor i la cort de l’Espanya una i del neoliberalisme per molt que demà, o el 20-D, això li faci perdre vots. Si no ho fa, també s’anirà esblaimant fins a esdevenir espectre, fins a no ser esquerra. I no cal dir que quan parlo de l’esquerra espanyola ja no parlo del PSOE.
El coratge que demostra Iglesias defensant per les Espanyes el dret a decidir dels catalans pot semblar una quixotada. El temps demostrarà que no ho és, que és l’única defensa possible d’un espai ideològic que existeix, que té el potencial per ser majoritari i que tard o d’hora, mentre el planeta s’escalfa i la desigualtat augmenta, trobarà els seus votants.
Igual que hi ha alternatives al model neoliberal també hi ha alternatives a l’Espanya una. I no hauria de sorprendre a ningú que siguin inseparables. Respon a una ideologia que és a l’ADN de l’esquerra, que cap esquerra digna d’aquest nom es pot deixar xuclar: se’n diu democràcia.
