Veritats íntimes de gent que ho toca amb les mans

“SI NO FOS PER LES ONG, aquí no hi hauria ningú, seria el caos”. Ho deia la infermera Gemma Poca, ara tristament famosa per un àudio que s’ha fet viral com a testimoni del que passa a Idomeni. Abans ja havia descrit la deixadesa grega i el desbordament davant l’elevat nombre de refugiats que arribaven. Com a persona acostumada a arreglar amb les mans el que passa, es va traslladar a Idomeni i va tirar endavant una tenda per atendre els nadons i ajudar les mares en la maternitat i la lactància. I presumia que “els nens surten nets de dalt a baix”. També va col·laborar en la campanya de vacunació. La seva és una veritat contrastada: aquells infants estaven bruts i queden nets, no estaven vacunats i ho estan. Són fragments de realitat, veritats íntimes, però de valor universal. Fets que deixen en evidència els governs, perquè si es vol es pot. Cada cop que un voluntari aconsegueix un petit èxit constata que no hi ha voluntat política; o pitjor: que està destinada al contrari, a perseguir.

Per això, quan les autoritats van llançar gasos lacrimògens al camp, Gemma Poca va escampar amb la veu trencada la frase que s’ha fet cèlebre: “Estan gasejant una gent que fuig d’una guerra”.

Necessitem testimonis de primera mà, per això els fan fora. No volen voluntaris ni periodistes perquè els discursos oficials, els que poden convertir víctimes en culpables, els que generen relat que ho pot justificar tot, es desmunten quan allà hi ha una persona que té cura de les persones. I qui millor que una infermera.

Quan el discurs públic i polític trontolla ens agafem a veus trencades, a mans que s’arremanguen. Mai els ho agrairem prou. A més de vacunar nens refugiats ens vacunen contra el llenguatge buit que pretén que oblidem que gasegen nens que han fugit d’una guerra.