Wyoming contra la memòria del Caudillo
Dijous a El intermedio recordaven els municipis d’Espanya que incompleixen la llei de la memòria històrica en la nomenclatura. La llei obliga a eliminar les exaltacions de la dictadura o la Guerra Civil, i en cas que no ho modifiquin s’hi pot actuar en contra retirant les subvencions públiques que rep la localitat.
Wyoming i Sandra Sabatés llistaven els nou municipis regits pel PP que es resisteixen a modificar el seu nom, per exemple Villafranco del Guadiana, Guadiana del Caudillo, Villafranco de Guadalhorce o Alberche del Caudillo.
El reporter Gonzo es va assessorar primer amb un advocat que fa anys que lluita perquè es corregeixi aquesta situació, que alertava del risc: si el govern no es pren seriosament aquesta llei, d’aquí quaranta anys les coses estaran com ara. Amb aquesta informació, Gonzo es va dirigir a Llanos del Caudillo a parlar amb l’alcalde. L’home negava que això fos una preocupació: “Aquí no ha habido ningún problema y los vecinos están conformes con el nombre”. Gonzo, ràpid, li preguntava: “¿Incumplir la ley tampoco les parece un problema?” L’home insistia que no tenia aquesta sensació. El moment més tens va arribar quan li va preguntar: “¿A usted qué le da más miedo: incumplir la ley o incumplir la voluntad de la mayoría de sus vecinos?” L’alcalde es va quedar mut. No sabia què respondre. Al final se’n va sortir prou bé: “A mi lo que me da miedo es incumplir el programa electoral con el que me presenté”. Després Gonzo parlava amb la gent del poble. Tots, excepte un, estaven orgullosos del nom i ni tan sols entenien el motiu per canviar-lo: “Si a alguien le molesta que no venga”, deia una veïna. Quan Gonzo donava els arguments sobre el que va comportar el règim de Franco, un home el rebatia: “Esto te lo han explicado mal en el colegio”. El reportatge era perfecte: delatava la condescendència del govern amb la dictadura i la màniga ampla amb la llei de la memòria històrica que la converteix en paper mullat.
És positiu veure que en el programa de Wyoming hi ha aquesta voluntat de combatre els vestigis de la dictadura. No és habitual a les televisions espanyoles. Però a la vegada provoca una gran sensació de desesperança. Quaranta anys després, es comencen a reivindicar obvietats que ja haurien d’estar superades. És fantàstic que alguns, per fi, hagin entès que la televisió és una bona eina per modificar el rumb, però veient el que vam veure t’adones que ja és massa tard. El problema és que, des del 1975, a Espanya a la tele no s’ha fet res perquè això fos d’una altra manera. Al contrari. I és evident que ara amb Wyoming i Évole no n’hi ha prou.
