Publicitat
Publicitat

La bombolla sanitària

Una bombolla és una cosa que acaba explotant. No em refereixo a una explosió a curt termini, per l'enfrontament entre el govern català i el sector sanitari, explosió probable si el Govern no és capaç de revisar les formes aparentment improvisades i barroeres amb què està portant a terme l'ajust necessari. Vull parlar d'un problema més de fons que és en l'origen de tots els altres: la no-sostenibilitat del sistema sanitari tal com està estructurat, per raons intrínseques a la seva naturalesa, independentment de la crisi actual.

L'evolució de la despesa sanitària en els països desenvolupats ho deixa clar. És lògic que la despesa sanitària creixi paral·lelament amb els augments de nivell de vida. Les estadístiques de l'OCDE indiquen, però, que durant els darrers 50 anys la despesa ha crescut sistemàticament un 2% per sobre del que ha crescut el PIB, i per tant la seva part en el PIB ha anat augmentant contínuament. Si aquesta tendència no canvia, d'aquí 40 anys molts països de l'OCDE dedicarien el 50% del seu PIB a la salut, que seria el primer sector en importància de l'economia i segurament també el primer problema. Aquesta perspectiva no és acceptable. Per evitar-la cal revisar-ne les causes i actuar en conseqüència.

Una és molt coneguda. El cost sanitari per càpita creix molt en les persones grans. Per tant en totes aquelles societats que van envellint, la despesa sanitària augmenta. Aquest és el cas de molts països europeus. És una causa molt analitzada. No cal aturar-s'hi gaire. Vull parlar d'una altra causa menys evident, que és conseqüència alhora de la tecnologia i de les particularitats econòmiques del sector.

Els progressos que s'han fet en el món de la medecina amb noves tècniques d'anàlisi, de diagnòstic, d'intervenció quirúrgica i farmacològica han estat impressionants i han permès grans millores en la salut. Les noves tecnologies basades en l'aplicació dels coneixements genòmics encara seran més espectaculars i milloraran encara més el nostre nivell sanitari. Però això no ha d'amagar que aquestes tecnologies son cares, en alguns casos molt més cares que els mètodes anteriors. Per això la seva utilització hauria d'estar sotmesa a un procés de decisió en què es tinguessin en compte les alternatives possibles i es valoressin no només en funció dels resultats sinó també en funció dels costos, tal com es fa de manera inconscient en qualsevol decisió econòmica. En el sector salut això no passa.

Si he d'anar a una reunió a l'altre extrem de Barcelona, puc escollir entre el bus o un taxi, que em sortirà bastant més car. Si els avantatges del taxi -comoditat, rapidesa perquè vaig curt de temps o perquè no vull caminar- m'ho justifiquen, em gastaré els diners; si els beneficis no ho compensen, no. Així funciona sempre l'economia, amb una aval uació marginal cost/benefici. Aquest no és el cas en la salut, per dues raons, una que fa referència als beneficis i una altra als costos.

Quan es tracta de fer servir un tractament més modern, més segur, menys arriscat, menys llarg o menys dolorós, tothom té tendència a considerar el benefici marginal com a molt gran. A tothom se li fa difícil acceptar que no se li apliqui el millor de tot el que està disponible. És comprensible, però no fins a uns extrems que sembla que es pensi que la diferència entre una alternativa i l'altra és inavaluable. Només és el cas, si es tracta de comparar entre la vida o la mort, però no en tots els altres casos. Aquesta tendència del pacient es veu reforçada sovint per la prudència del metge a reduir tots els riscos, a fer content el seu client i a evitar possibles reclamacions.

Aquesta situació es veu agreujada pel fet que, sobretot en la sanitat pública gratuïta, el cost és zero en tots els casos, tant per al pacient com per al metge. Per tant, en el sector de la sanitat pública, les lleis bàsiques de l'economia i els càlculs necessaris entre cost i resultats no hi juguen, i això suposa una automàtica acceleració de la despesa amb la millora de la tecnologia i l'augment de possibilitats de millorar l'assistència. És un cercle imparable.

Benvinguts siguin els avenços tecnològics, que ens milloren molt la vida, però compte a no fer-los servir d'una manera poc curosa i prescindint dels costos, perquè ens pot portar a una explosió! En tenim un exemple ben recent: va ser benvingut l'euro, que ens va facilitar crèdit molt barat, però que en comptes d'utilitzar-lo per a inversions productives el vam desviar cap al consum i cap a la construcció d'habitatges per a l'especulació. Fins que va explotar!

Seguint amb el meu raonament, per evitar-ho calen tres mesures en la sanitat pública: 1. Introduir en la població la consciència que no sempre són necessaris els tractaments més sofisti cats perquè el que afegeixen de millora sovint no és tant com sembla. 2. Crear en el pacient la consciència del cost eliminant la total gratuïtat, mitjançant un copagament, que en el cas de les rendes baixes hauria de ser nul o gairebé simbòlic, però en les altes ha de ser significatiu. 3. Introduir algun mecanisme que emmarqui i limiti la capacitat del metge en les seves decisions, i li serveixi de guia i l'alliberi alhora d'una part de la seva responsabilitat en els possibles resultats de les seves eleccions.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT