Publicitat
Publicitat

Míster B.

Fer cara de semifinals

A Josep Guardiola l'hauran de fer president honorari dels tu, rai , aquells paios que penquen més hores que un rellotge, hi aboquen tot el talent, s'arrisquen a competir, reben les trompades de la crítica, dissimulen els disgustos, es desclaven tres punyals de l'esquena abans d'anar a dormir i, al final, se'n surten. I com que les coses els van bé, el dia que recorden que a la vida no regalen res, surten ramats de llestos a saludar-los al crit unànime de "tu, rai".

Per això el míster es rebel·la i la seva paraula favorita a les rodes premsa és mèrit . Pel míster, tot té mèrit, tant se val que sigui clavar-n'hi 8 a l'Almeria, eliminar el Betis o fer-n'hi tres al Racing. Allà on els socis comencen a veure-hi normalitat i dret diví a la victòria perpètua, el míster suplica un reconeixement per a la feinada de mantenir la tensió, la forma física i el compromís dos cops per setmana en tres competicions. Ara vénen les semifinals de Copa contra un ferm candidat al descens golejat a domicili per 0-8 a la Lliga. En aquestes circumstàncies, com es pot convèncer a ningú que arribar a la final tindrà algun mèrit? A què s'ha d'apel·lar perquè el culer noti la vibració dels partits decisius i faci cara de semifinals, aquelles cares de quan la vida només són 180 minuts i se'n va amb cada segon que s'escapa? Quina ha de ser la crida perquè el soci ompli l'estadi i animi l'equip? Potser no hi ha més remei que parlar d'història: la que l'equip farà si es classifica per a la final i la que no ha sabut fer altres anys quan l'han eliminat equips inferiors sobre el paper.

Al Sevilla, en canvi, han decidit fer cara de crispació, i s'equivoquen. El vídeo amb les cares dels jugadors pintades com indis i missatge final en portuguès és un error infantil. Els ambients sobreexcitats s'acaben girant en contra, sense comptar que el Sevilla encara haurà d'anar a Madrid. No sembla gaire intel·ligent. El Sevilla ha caigut a la trampa, perquè a crispació, a Mourinho no el guanya ningú. Les seves temporades són travades, estressants, esgotadores, el conflicte i la divisió és a tothora i amb tothom, dins i fora del club. Per a l'entrenador del Madrid, la bronca és una eina tan necessària com l'aire que respira. Que les pancartes sospitosament col·locades al Bernabéu el defensin dient que no és "Ni canalla ni violento" , però que no sàpiguen dir-ne res de bo és prou indicatiu del que transmet aquest paio. Mourinho fa del soroll permanent la cortina de fum que oculta la misèria de joc de l'equip i la comparació amb el Barça.

És cert que creant tan poques ocasions, no jugant a res i Casillas salvant els mobles, el Madrid continua guanyant.

Mirem-nos ho pel cantó del mèrit: aquestes victòries pels pèls del Madrid obliguen el Barça a no adormir-se fins al final i són el millor entrenament per a les exigències de la Champions. Mentrestant, demà passat tenim cita amb la història. Ei, no rigueu, que va de debò. I aneu fent cara de semifinals.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT