L’espiral de la mentida podrida
LA NOSTRA DIETA és cada cop més rica en mentides que ens volen fer empassar sense ni tan sols poder mastegar-les. I no mentidetes pietoses o mitges mentides, parlo de mentides podrides. Algunes de les que dominen la campanya electoral, per exemple. No parlo de les promeses falses o els bons propòsits, un gènere que ja hem assumit com una manera d’autoenganyar-nos tots, i que a més trigues un pelet a confirmar. Mentir sobre el futur sempre ha tingut el seu què, a última hora pots al·legar un canvi de línia o d’enfocament o de prioritats o que al final era impossible fer-ho per culpa de com t’ho havien deixat els d’abans, i avall que fa baixada. Però ara que ja no queda gran cosa per prometre, resignats en la gestió, ens bombardegen amb mentides sobre el passat i sobre el present. I no en forma d’opinions, sinó de fets. Amb dades -falses- i tot. Pronunciades amb tanta seguretat que sembla mentida que no els caigui la cara de vergonya.
Sorprèn perquè avui dia tot queda enregistrat o escrit, i hi ha un munt d’informació a l’abast d’un clic a Google, i l’hemeroteca et delata i se’t pot posar en evidència de manera ridícula, però l’espiral de la mentida no es deixa intimidar per la veritat de les comprovacions. És un bassal de fang on tot s’hi val. Quan arribi la prova ja es trobarà una altra mentida més grossa per fer oblidar l’anterior, i qui mentida fa que t’empassis, dia empeny.
El més alarmant és que ni la corrupció ni la mentida no són penalitzades. He escrit articles optimistes assegurant que no és cert que un cas en tapi un altre, perquè s’acaba sabent tot i els ventiladors d’escàndols aliens ja no serveixen com a eina de camuflatge. I també voldria creure que el que menteix de manera descarada sobre un fet comprovable no té cap futur. Però de moment això que vull creure no acaba de ser veritat.
