El club dels homes forts
LA LLISTA. El setmanari The Economist els reunia a tots, la setmana passada, en una vinyeta, asseguts al voltant de la taula del “club dels homes forts”: Vladímir Putin, Recep Tayyip Erdogan i Abdel Fattah al-Sissi, vantant-se de la seva mà dura contra els opositors. Donald Trump, al seu costat, en va prenent nota. La llista de membres convidats a aquesta taula podria ser encara més llarga, amb el president xinès, Xi Jinping; el primer ministre hongarès, Viktor Orbán, o el nou líder de les Filipines, Rodrigo Duterte, conegut, fa temps, com el Castigador o el Harry el Brut de Davao, i que la premsa internacional ha batejat en els titulars com “el Trump filipí”.
La temptació autoritària s’escampa. Hi ha un retorn de les personalitats fortes, del lideratge omnipresent que empresona periodistes i opositors, com a Turquia o Egipte, o s’embolcallen amb la bandera del patriotisme i el retorn de l’orgull nacional, com a Rússia. L’autocràcia s’imposa com a recepta. Els Estats Units i la Unió Europea l’havien comprada durant dècades al nord d’Àfrica, per exemple, com a única alternativa per a països que, en realitat, no necessitaven líders forts sinó l’oportunitat de poder enfortir institucions polítiques i societat civil. Ara, però, els tics autoritaris, l’admiració per les polítiques de mà dura, les promeses en campanya de futures violacions de drets civils i l’aprovació de lleis xenòfobes tenen lloc en països de la UE o en el debat polític nord-americà.
ADMIRACIONS. “Donald Trump és l’home més perillós del món”, titulava un reportatge del setmanari alemany Der Spiegel del mes de febrer passat. Però l’aspirant republicà a la Casa Blanca no és la personificació de tots els mals desconeguts fins ara: és només l’últim d’una llarga llista de líders polítics il·liberals. I molts d’ells es professen admiració mútua.
Fa temps que la Xina viu una fascinació per la figura de Vladímir Putin. Als mitjans de comunicació xinesos, el president rus hi surt retratat en totes les seves facetes de mascle alfa, caçador, pilot, genet o judoka. Orbán ha desafiat reiteradament Brussel·les per alinear-se amb el Kremlin. L’entorn de Putin s’ha pronunciat obertament a favor d’una victòria de Trump a les presidencials de l’any que ve.
“DEMOCRADURES”. Tant se val que les estadístiques oficials diguin que el nombre de democràcies s’ha multiplicat al món des de l’esfondrament de la Unió Soviètica, des del punt de vista del pluralisme, el respecte a la independència judicial, i en termes de drets i llibertats, assistim a una proliferació de nous règims híbrids, fets a mida de les voluntats i els interessos dels seus líders. Els politòlegs han començat a fer servir termes com “democradures”, “democràcies delegatives” -perquè estan en mans d’unes elits- o “virtuals” -perquè actuen com autèntiques dictadures-. A l’hora de la veritat, l’autocràcia no funciona. Les temptacions autoritàries d’Al-Sissi, Xi Jinping, Erdogan o Putin s’han enfortit a mesura que la situació interna dels seus països es debilitava.
