Publicitat
Publicitat

En defensa de Carles Rahola i Carles Puigdemont

M’he emocionat en rellegir ara, d’una glopada, el llibre que Josep Benet va publicar el 1999, Carles Rahola, afusellat. M’ha produït tristor i ràbia. Per la injustícia que va suposar que Franco fes executar el 15 de març de 1939 aquell home bondadós i per l’ús ignominiós que ara han fet certa premsa i certs polítics de la seva memòria. Com han gosat? ¿Saben realment qui és, què pensava, què va fer Carles Rahola? La democràcia no es pot defensar des de la mentida i la desmemòria. La democràcia no es pot defensar tergiversant la figura d’un demòcrata pacífic, profundament humà, exemple de tolerància cívica, com n’han deixat testimoni tantes personalitats, des de Josep Pla fins a Tomàs Garcés, o com ho corroboren els esforços fallits de franquistes conspicus que van intentar evitar el seu assassinat suposadament legal, com l’historiador Ferran Valls i Taberner, el militar Antonio Correa Véglison (en aquell moment governador civil de Girona), Miquel Mateu i Pla (aleshores alcalde de Barcelona) o el bisbe Josep Cartañà.

Res no va servir: el Caudillo va signar l’ enterado. En el judici sumaríssim, una farsa sense cap garantia jurídica, no va comptar que Carles Rahola hagués ajudat a salvar capellans durant els anys de la guerra. Va ser condemnat a mort per una cosa que no era: “Separatista”. Entre les proves incriminatòries hi va haver l’article que ara s’ha fet servir barroerament per atacar el nou president de la Generalitat, Carles Puigdemont, un enamorat de Girona i Catalunya, igual que Rahola. Republicà i catalanista d’esquerres, creient, ponderat, home de lletres i de família, Rahola no va militar mai en cap partit i va ser sobretot una excel·lent persona. Fins i tot el president del tribunal militar, en un gest gens habitual en aquells moments, va dissentir de la sentència condemnatòria amb un vot particular.

Membre de la Real Academia de la Historia de Madrid i de la de Bones Lletres de Barcelona, aclaparat per la revolució i la guerra, en aquells anys de guerra Rahola pràcticament havia deixat d’escriure a la premsa. S’havia reclòs a la feina, als arxius, a casa. Amb un tarannà de concòrdia i de pau, tot allò l’havia trasbalsat. Només va anar publicant alguns textos de divulgació històrica, tan sols amb dues excepcions.

Quan el 1938 l’aviació franquista, integrada majoritàriament per aviadors italians i alemanys, va intensificar els seus bombardejos, va trencar el seu silenci contra aquella barbàrie. El 8 de febrer de 1938 va publicar a L’Autonomista, el diari gironí que dirigia el seu germà Darius, l’article “Refugis i jardins”, en què lamentava la desaparició d’un jardí per a infants per fer-hi un refugi antiaeri. I el 6 d’agost del mateix any va escriure “L’heroisme”, en què usava el pròleg que anys abans ell mateix havia fet per a la traducció de l’obra homònima de Maeterlinck i en el qual, com explica Josep Benet, glossava el comportament heroic del poble belga davant la invasió del seu país pels exèrcits alemanys durant la Primera Guerra Mundial. L’article acabava amb una breu referència a la guerra que patien els pobles de l’estat espanyol.

Deia així: “Amb els mateixos procediments, els alemanys, junt amb els italians, es dediquen avui a la destrucció metòdica, científica i sistemàtica de Catalunya i les altres terres germanes. I avui, com ahir, la nostra esperança d’alliberament és ferma i fervorosa. Els invasors seran foragitats de Catalunya, com ho foren de la pacífica Bèlgica, i la nostra terra tornarà a ésser, sota la República, en la pau i el treball, senyora de la seva llibertat i dels seus destins”. L’última frase de la cita, treta de context, és la que ara li ha estat retreta a Puigdemont. Sobren els comentaris, oi? Els dos articles esmentats van ser les proves principals per afusellar Rahola.

Un Rahola que el 1934 havia publicat una monografia històrica sobre la pena de mort a Girona als segles XVIII i XIX. L’acabava així: “Hem de desitjar, per sentiments d’humanitat i per esperit cristià [...], que no torni a aixecar-se el patíbul en el cos august de la noble i estimada Girona”. Dos anys després hi tornava a haver execucions (3 militars acusats d’haver participat en l’alçament franquista). Durant el període bèl·lic republicà hi va haver 15 afusellats més. Als inicis de la dictadura les execucions es van disparar. N’hi va arribar a haver 69 en un sol dia. Hores abans de la seva execució, en capella, Rahola, de 58 anys, va escriure a la seva família: “Estimadíssima Rosa, fills meus idolatrats, Ferran, Maria i Carolina: m’acomiado de vosaltres per a l’Eternitat. Tots vosaltres sabeu com la meva vida és pura i lluminosa; tots sabeu com he viscut en l’honestedat; com he treballat amb fe; amb quina intensitat us he estimat. Me’n vaig vers el Més Enllà, tranquil i serè [...]. No crec deixar cap enemic en aquesta terra, en la dolça Catalunya que he estimat tant, en aquesta Girona dels meus amors, ni tampoc fora d’ella”. Tinguem respecte per aquest gran home.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT