La nau dels refugiats
1. ELS LLIMBS. L’Amid va entrar a Europa “fa uns sis anys” per Grècia. És un pakistanès del Panjab. Alt, de complexió forta, amb la cara fosca i molt marcada, li falta un dit i té una mirada inquietant, en què tot el que ha viscut se suma al seu caràcter dur de supervivent. Ara és a Munic, en un centre que fa pensar en els llimbs. Uns dos-cents trenta homes de diferents països en conflicte més -estranys criteris de les burocràcies d’emergència- una família siriana amb tres fills viuen en una nau industrial a uns tres quilòmetres del centre de la ciutat, pendents de qualificació, per aconseguir l’estatus de refugiats. Si no, seguiran en fora de joc.
La nau industrial està dividida en dues meitats. En una hi ha els dormitoris: petits cublicles amb espai per a una llitera i una tauleta o cadira, separats per envans baixos de fusta, de manera que, des de fora, es veu el llit de dalt. A l’altra meitat hi ha el menjador i una sala amb futbolins, una taula de ping-pong i espai per passar l’estona. Són les quatre de la tarda, plou i quasi tots són al llit, molts estirats, dormint amb el cap tapat -hi ha gent amb depressions fortes, em diu un voluntari-; d’altres s’entretenen amb el telèfon mòbil, el principal refugi. A dos quarts de sis portaran el càtering del sopar. En un banc algú s’ha descuidat un llibre en anglès: Com llegir la Bíblia dels cristians? ¿Proselitisme o millor coneixement de l’altre? No estan detinguts. Poden sortir al carrer. Però les hores passen lentes en aquest lloc de pas. Es nota la tensió, sovint hi ha petits incidents -una picabaralla per un microones, per exemple-; la càrrega d’estar aparcats de manera indefinida és dura.
Des que hi va arribar, fa quatre mesos, l’Amid estudia alemany. I ja es fa entendre. Està decidit a quedar-s’hi. Té un oncle prop de Munic però mentre no passi “la segona entrevista” no podrà anar a viure amb ell. Està molt pendent de qualsevol senyal que pugui anticipar algun conflicte. I té una evident capacitat d’interlocució entre les parts. Els que s’ocupen de la nau són, la majoria, antics immigrants que rememoren situacions que ells també van passar. I la relació no sempre és fàcil. La seguretat és discreta. L’aspecte és polit i controlat. Una petita illa -i probablement privilegiada- d’un problema immens. “Des de la unificació -em diu un amic que fa molts anys que és a Munic- Alemanya ha viscut en una bombolla d’autocomplaença que ara està rebentant”. L’Amid m’ha enviat un missatge per excusar-se de no haver-nos pogut convidar a un te a casa seva, com és preceptiu a la seva terra quan tens visita.
2. LA IMPROVISACIÓ. “Per primera vegada a la vida, he vist la improvisació al meu país”, em diu una senyora alemanya que participa com a voluntària en tasques d’ajuda. “Què puc aportar, què es necessita?”, va preguntar quan hi va anar a oferir-se. “Tot”, li van contestar. Sorprèn que quan Angela Merkel va fer un pas endavant i va intentar fer del problema dels refugiats una oportunitat no tingués res preparat. Ni els recursos, ni l’organització, ni els protocols d’actuació, ni les gestions polítiques; tot es va inventant sobre la marxa. I, tanmateix, creix la sensació que aquesta crisi pot escombrar Europa. Ningú la lidera, les baixes passions comencen a deixar-se anar, i el procés de renacionalització i fractura de la Unió avança. “I, tanmateix, els refugiats són aquí i seguiran arribant. I s’ha d’assumir com una realitat”, em diu un jove català que treballa a Ingolstadt. “Alemanya té la capacitat per afrontar-ho, malgrat que no estigui passant el millor moment”. El model del capitalisme alemany es fundava en una base industrial molt sòlida, un sistema educatiu públic molt potent, uns salaris dignes i un estat fort. I ara està amenaçat pel vendaval financer.
