Publicitat
Publicitat

El deliri del segon mandat

La doctrina peronista té un terç d'acció descolonitzadora, un terç de ressentiment contra la històrica oligarquia rural i un terç de política social. Aquest còctel certament explosiu és la identitat social i política dels treballadors argentins. Això ha estat així des que, als anys quaranta, Juan Domingo Perón va donar als cabecitas negras consciència d'existir i aspiració a un protagonisme hegemònic. Alhora, va desposseir els anglesos de la xarxa de ferrocarrils, que havien fundat i que explotaven amb puntualitat britànica. Mai més, diu la brama, van anar els trens a l'hora. Mai més s'hi van fer les inversions pertinents, diria un observador actual, després del terrible accident en una línia de rodalies, amb morts i ferits. L'ara administrador d'YPF, el ministre Julio de Vido, va ser el responsable polític de la tragèdia. Però segueix tan tranquil.

Sent el peronisme una identitat, funciona com una religió: es neix en una família peronista i es manté l'adscripció tota la vida, fins i tot sense ser-ne practicant. En cas de dissidència, es canvia de parròquia i, pel que fa al cas, hi ha peronisme de dreta i d'esquerra. Cristina Fernández, que deu assajar per acostar la seva tonada a la cadència d'Evita, és peronisme d'esquerres en estat pur. Per tant, la descolonització adquireix una importància crucial. Tota l'Amèrica Llatina, de fet, branda aquesta bandera, amb l'excepció de Mèxic, que té per veí el colonitzador emblemàtic del continent. I en efecte, els Estats Units exerceixen o han exercit una tutela cultural i comercial sobre els països del Sud. També política: les ferotges dictadures del Con Sud van néixer al Pentàgon i les tesis liberals del Consens de Washington van dur al corralito del 2001 (presidint el peronista Menem), per no esmentar el pes determinant del deute extern (i etern) en les economies locals. Això ens dóna la prudència exquisida d'Obama.

Però per explicar la sort de Repsol cal posar en joc un altre factor, aquest de caire històric. En podríem dir "el deliri del segon mandat". El peronisme fa, en la primera legislatura, política social agressiva, sovint excedint-se en la despesa i més sovint encara creant una xarxa espessa de corrupció i, per tant, d'aquiescència. Però aquesta despesa social, tanmateix, ajuda a revertebrar la sempre trontollant societat argentina. Fet això, el segon mandat és el destinat a fer accions estridents; també a perdre la brúixola i els papers. Cristina està en això, i està també en un moment tens de la situació econòmica, amb una inflació terrible que els índexs oficials neguen i amb dificultats per continuar munyint el camp a través d'impostos brutals. La soja és la gallina dels ous d'or, però les exportacions pateixen d'una càrrega excessiva. I l'argentina és una economia molt socialitzada, amb preus limitats en moltes coses, des dels subministraments -inclosa la benzina- fins a la carn.

A aquesta situació li convé el bàlsam de l'entusiasme popular. No és mai difícil atiar el foc. Pot ser el Mundial de futbol -i va fallar Messi!-, pot ser la mort de Néstor i pot ser el nacionalisme abrandat: primer les Malvines, després Repsol. Hi ha hagut manifestacions de suport, " Vamos, compañera ". Però en aquest últim gest hi té un paper fonamental l'estrella ascendent de la celístia peronista. Axel Kicillof, economista, jove, cool , guaperes, que ja va controlar la renacionalització d'Aerolíneas, ha dibuixat el full de ruta de Cristina. Ell mateix diu que té "hipnotitzada" la presidenta. El punt clau de l'acord és que el 51% recuperat d'YPF es gestionarà, meitat i meitat, per l'estat i per les províncies productores de petroli. Entre elles la que és feu dels Kirchner, on han fet una fortuna que en menys de deu anys ha augmentat un 900%. La corrupció està entesa com a consubstancial del peronisme: es reparteix, però una part queda a casa. També es perdona la fustigació a la premsa crítica, en aquest cas el gran diari Clarín . Tot és, es diu, en benefici del poble.

Doncs bé: Kicillof és íntim amic del fill de Cristina, Máximo, un personatge entre fosc i sinistre, que controla la joventut peronista més radical i que es manté a l'ombra. Aquesta és la nova generació que es farà milionària als despatxos d'YPF. Saben que els pertoca. Els pecats de Repsol, que hi són, i la soledat espanyola en el context internacional -una ensulsiada semblant a la del 1898- són meres anècdotes. Cristina compromet la imatge exterior de l'Argentina mentre reforça els tentacles interiors per, ens hi podem posar de peus, intentar un tercer mandat que la Constitució prohibeix.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT