Publicitat
Publicitat

El descobriment de la comtessa

Amb el seu entusiasme encomanadís pijo-populista del tipus "anem a menjar una truita de patates amb el poble, agafa el Tupper i la manta de Burberry's", una fascinada Esperanza Aguirre comunicava la seva gran conclusió, davant les càmeres, al president Pérez: que Mourinho era un entrenador del segle XXI, " porque no sólo entrena, comunica, ¡comunica! ", i quan deia " ¡comunica! " encimbellava el descobriment a categoria de teorema.

Des de quan comunicar és del segle XXI? Un personatge tan castís i d'abans de la guerra com Santiago Bernabéu presidia i comunicava. D'Helenio Herrera ja en fa més de cinquanta anys i el recordem més per haver dit allò que el Barça guanyaria sense baixar de l'autocar que pels seus títols. I què podem dir de Cruyff? Se'n podria escriure un llibre. Els caps de setmana que el Barça jugava abans que el Madrid deia que valia més així, perquè el Madrid sortia pressionat. I quan tocava jugar després del Madrid, deia que millor, perquè llavors sabies quin resultat necessitaves. La qüestió era posar sempre la realitat a favor i generar la confiança del guanyador.

I, en canvi, jo sóc dels que creuen que, precisament com a comunicador, Mourinho ha resultat ser una decepció. N'esperava més, la veritat. De registre en té un, el de la víctima redemptora de totes les injustícies, cada setmana una de diferent: que si els entrenadors rivals alineen suplents contra el Barça, que si a Messi li donen menys puntades que a Cristiano, que si té una llista amb dotze errors de l'àrbitre, que si ell és l'únic que dóna la cara pel club, i la traca final: l'ARA penja el vídeo que demostra que la queixa del calendari ja la feia a Anglaterra i a Itàlia. Per Mourinho, comunicar és sinònim de pressionar psicològicament. Ha emès soroll però no ha sabut construir un relat creïble. Sempre és allà, llunyà i misteriós, covant un nou ressentiment.

Comunicar és més, molt més, que fabricar un titular de premsa cada dia i pretendre que el món pensi com nosaltres. Entre altres coses perquè això no s'obté només obrint la boca. Té a veure amb la coherència personal de l'emissor, les seves motivacions, amb l'harmonia amb la institució que representa. No cal ser de la casa de tota la vida per treballar en un lloc, però cal ser respectuós amb la història de la casa per representar-la públicament. També té a veure amb l'oportunitat de parlar. De vegades és millor no dir res. De vegades cal estendre la mà i de vegades cal dir prou. Però sobretot, el que cal és no ser desmentit pels fets, no desafiar el sentit comú i anar sempre de cara.

Després, esclar, hi ha les preferències personals. En una societat que només sembla interessada en l'adhesió acrítica i a guanyar a qualsevol preu, triomfen més de pressa els missatges epidèrmics i llancívols. Per als missatges inclusius i enraonats cal més temps i aquests són els que hauríem de procurar que fossin els del segle XXI. Avui en dia és molt fàcil emetre. Comunicar és més difícil, hauria de ser sinònim de pensar com construir abans de parlar.

Més continguts de

PUBLICITAT

El + vist

El + comentat

PUBLICITAT
PUBLICITAT