Els desconfiats crèduls

“Un nou informe del ministeri de la Defensa que circula pel Kremlin afirma que la prova fallida de la força aèria nord-americana del 24 de març amb el Sistema de Defensa d’Àrea de Làser Líquid d’Alta Energia (HELLADS) que intentava abatre un míssil simulat de la Federació Russa va tenir com a resultat la destrucció de l’avió de Germanwings, amb 150 persones a bord. La prova es va tornar a realitzar el divendres 27 de març. Aquesta vegada, però, va ocasionar una catastròfica apagada elèctrica al nord d’Holanda, incloent-hi la ciutat d’Amsterdam”. La bestiesa que acaben de llegir és un resumet d’un -ehem- treball de periodisme alternatiu que poden trobar en aquesta adreça: http://whatdoesitmean.com. Si són dels que pensen que ja ho han vist tot, els recomano que la visitin: podran xipollejar en el fangar oliós de la informació antisistèmica, secció conspiracions-dels-poders-ocults-que-ens-governen-i-manipulen. L’extensió d’aquesta zona pantanosa i fètida de les veritats amagades és enorme. El més preocupant, però, és que ja no pertany en exclusiva als friquis de tota la vida, sinó que forma part d’una certa normalitat periodística. No crec pas exagerar: ara mateix, qualsevol de vostès pot localitzar, per exemple, referències conspiratives sobre el Club Bilderberg en diaris seriosos. En relació a aquest tema sempre s’expliquen dues coses que no acaben d’encaixar: a) que es tracta d’una mena de societat secreta ultrahermètica que fa totes les reunions a porta tancada i no publica mai les seves conclusions; b) que aquell any han decidit això i això altre (cosa que s’explica amb tota mena de detalls).

En el magnífic assaig Bajo sospecha Boris Groysafirma que la realitat ja no és el que era perquè el seu flux és -o sembla que és- cada vegada més dependent dels diferents plans de signes superposats que segreguen ininterrompudament els mitjans de comunicació de masses. Entre un text escrit i el seu lector potencial també existia, òbviament, un joc equívoc de distàncies i de proximitats interpretatives, però en cap cas la sensació de confusió sistemàtica entre la realitat del que es llegeix i la realitat en si mateixa. Amb la televisió o internet les coses canvien: tot el que se’ns mostra és percebut com a sospitós, com una superfície manipulada i recoberta per infinites aglomeracions de signes, capes d’imatges descontextualitzades, engrunes recompostes de fotografies ignotes o textos d’autors incerts o fins i tot inexistents. El dubte mediàtic esdevé així un simple supòsit, gairebé un costum: una mena d’escepticisme banal en forma de ressort. És aquí on fa la seva aparició triomfal la figura del desconfiat crèdul, la persona que, a còpia de sospitar de qualsevol informació que consideri oficial o pròpia del sistema, acaba sent un pobre ingenu que s’empassa les collonades més inversemblants. Aquesta contradictòria incredulitat crèdula pot tenir un preu social molt alt, com veurem ara.

L’any 1998 un metge anomenat Andrew Wakefield va publicar un estudi en què s’establia una correlació entre l’administració de la triple vírica i l’autisme. Molts pares van decidir no vacunar els seus fills. El problema és que l’estudi de Wakefield era un frau científic premeditat i motivat només per diners. L’estafa va ser tan escandalosa, i tan greu, que el Regne Unit va retirar a Wakefield la llicència per exercir la medicina, i la revista The Lancet va suprimir l’article i va demanar disculpes. Què havia passat? Dos anys abans aquest metge havia entrat en contacte amb un advocat del moviment antivacunes anomenat Richard Burr, que volia demandar les farmacèutiques al·legant la martingala de l’autisme, però, òbviament, no disposava de cap prova. L’encarregat de proporcionar-la va ser Wakefield. Els guanys potencials en indemnitzacions basades en aquella falsificació científica eren incalculables.

Per què molta gent opta per aquest tipus d’històries? Penso que perquè és més fàcil acceptar un accident aeri intencionat, basat en un atac premeditat i calculat, que no pas assumir el cec atzar que porta un dement a estavellar tot just aquell aparell, com ho hauria pogut fer amb qualsevol altre l’endemà. Els relats sobre les conspiracions-dels-poders-ocults-que-ens-governen-i-manipulen tenen un component sedant, per no dir narcòtic, en la mesura que transformen una desgràcia casual -sigui un accident aeri o una malaltia congènita- en una història que, si més no, té un entrellat argumental, un nus i un desenllaç. I sempre és més agradable una bona història falsa que un fet real sense sentit.