Per què no dimitirà ningú pel fals testimoni d’Antena 3
Inundacions a Alcázar de San Juan, Ciudad Real, 2007. Una reportera d’Antena 3 informa del pèssim estat en què han quedat els habitatges. La periodista anuncia que acompanyarà en directe uns veïns que tornen al llot en què s’ha convertit casa seva. Mentre travessa la porta, el micro li juga una mala passada, perquè capta com diu als inquilins: “Quan entrin, diguin «Déu meu, déu meu...!»” I sí, els pobres veïns comencen a exclamar “Déu meu, déu meu!”, en una interpretació tan entusiasta com inversemblant.
Visita de la reina Letícia, quan encara era princesa, a Alacant. Se sent la jove reportera de TVE exclamar: “Ara, som-hi!” I unes noies, al costat, comencen a exclamar, posseïdes: “Letícia!! Letícia!!” La periodista rebla la faena : “Señores, estamos en Alicante y ¡esto es la locura!”
TV3 connecta amb una penya que està mirant ara no recordo quin partit. Apatia general, mirant el partit. I, tot d’una -com si fessin un Harlem Shake-, comencen a animar el matx com si els hi anés la vida: increpacions a pantalla, exclamacions superlatives... tot el pack. Esclar: havien rebut el senyal que entraven en directe.
Aquests casos -de gravetat dispar- tenen en comú que recreen la realitat, però ho fan utilitzant -instrumentalitzant, per ser més exactes- els mateixos subjectes als quals el canal pretén retratar. És intolerable, esclar. Però al mateix temps resulta fascinant com els espectadors, encara que no ho admetrem mai, acceptem aquesta dosi d’artifici. Pura postmodernitat.
Antena 3, però, va anar un pas -o catorze- més enllà. Explicava com València pot estar posant en risc els turistes que visiten la ciutat, pel gravíssim fet de posar els senyals de trànsit en valencià. Mostren un senyal de prohibit passar i un rètol que diu “Dilluns, de 7 a 16 h” i una noia diu, en castellà: “Doncs no, la veritat és que no em queda gaire clar si hi he de passar amb el cotxe”. Com el lector probablement ja sap, algú va descobrir que la turista en qüestió apareix en altres vídeos parlant un perfecte valencià, ja que, en realitat, es tracta d’una jove periodista que ha treballat en mitjans en aquesta llengua.
En aquest mateix espai, Mònica Planas assenyalava dijous diversos responsables. Però passen els dies i no arriba cap disculpa, no diguem ja una dimissió. Jo esperaria assegut. Les cadenes privades saben que tenen la posició dominant en el relat públic: ni tan sols quan les multen acoten el cap i demanen disculpes. Al contrari, els seus capitostos es fan els ofesos. Però la raó última és que, a l’Espanya mediàtica, els pecats de catalanofòbia són sempre venials. I, per tant, una bona construcció del relat -el pobre turista que arrisca la vida pel caprici de posar uns senyals en llengua vernacla- que refermi els propis prejudicis sempre serà millor que aquella nosa anomenada realitat.
