Publicitat
Publicitat

Espanya creu que té lumbàlgia

Fa uns mesos em van preguntar pel referèndum i pel Procés i, no sé si amb sentit de la responsabilitat o amb audàcia aventurera, vaig contestar que a mesura que passessin les setmanes i es fes evident que el referèndum seria una realitat imparable, que es convocaria i que hi acudiria a votar la ciutadania en ple, Alemanya obligaria Rajoy a reconsiderar la seva política. Que una vegada veiessin que el referèndum era una cosa imminent, els poders de Madrid haurien de posar a la balança alguna cosa que convencés una majoria de catalans que seria millor quedar-se a Espanya i que votessin no. Vaig aventurar que Rajoy, que havia creat aquest problema d’estat i l’havia portat al seu límit, era un interlocutor impossible que no podria contradir el que havia dit i fet durant mesos i anys i que, per tant, havia passat l’hora d’aquest govern del PP i caldria convocar noves eleccions legislatives.

Assenyalava també l’obstacle que suposava per resoldre aquesta crisi que Espanya fos un regne i no una república, perquè el rei, tot i que és el cap de l’exèrcit -que aviat és dit!-, no té la capacitat política d’un president de república per intervenir-hi.

En aquell moment jo mateix comprenia que el que estava dient sonava irreal als meus interlocutors, però m’hi refermava basant-me en un coneixement raonable tant de la realitat catalana com del món de la cort madrilenya. Hi ha un factor decisiu en aquest procés que no es destaca prou: la compacta ignorància dels polítics espanyols i la seva formació en el nacionalisme espanyolista en les seves dues variants, tan decimonòniques com encara actuants; l’espanyolisme imperial dels absolutistes i l’espanyolisme patèticament jacobí dels liberals.

El pensament obsolet i ranci d’aquests governants i, en diferent mesura, del conjunt dels polítics espanyols d’esquerra i dreta és sorprenent, viuen en els límits socials i culturals de la cort, que té les seves delegacions i reflexos en capitals de província.

Desconeixent prèviament la història i la cultura de la societat catalana, la seva ignorància i la seva supèrbia els van impedir aturar-se per saber què estava passant ara. No és estrany que el president i la vicepresidenta del govern creguessin que era possible sotmetre i humiliar Catalunya: “Vèncer per 10 a 0”. Així es comprèn el desembarcament fa tot just un parell de mesos de Rajoy amb Florentino Pérez i el seu seguici a Barcelona per ofendre qualsevol persona amb dignitat. Ara s’estan despertant del seu confortable sopor en el seu malson.

He esmentat la ignorància, però és més greu la cultura autoritària de tots els estaments de l’Estat i d’aquells polítics en concret. No fa tant encara consideraven una opció l’ús de la força. El seu orgull ofès davant d’una ciutadania insubmisa els va fer imaginar tornar a ocupar Catalunya militarment i empresonar-ne els governants. Això en aquest segle, a Europa i a la Unió Europea. Vostès poden no creure-s’ho i prendre-s’ho com una exageració, però deu ser perquè no coneixen el món d’on surten aquestes persones. Quan els va baixar la febre, per mantenir el “principi d’autoritat i la unitat d’Espanya” -una cosa sagrada per a “les persones normals”-, van portar al límit un procés iniciat fa set anys quan van boicotejar la renovació del Tribunal Constitucional per aconseguir la sentència sobre l’Estatut: ocupar organitzativament i políticament la justícia com a arma contra la demanda cívica catalana, al preu de negar el seu caràcter democràtic. Crear una policia política era una cosa natural per als fills polítics del Tribunal de Orden Público.

El balanç de l’estratègia seguida aquests anys pel govern central i després per tot l’Estat és brutal: la societat catalana ja ha trencat amb Espanya com a estat i com a país. La major part de la seva població adulta fa anys que no reconeix Rajoy com el seu president del govern i, a més, ha anat deixant de reconèixer la monarquia regnant, la justícia, la Policia Nacional i la Guàrdia Civil, l’exèrcit i els mitjans de comunicació madrilenys o estatals. No hi ha tampoc figures de la cultura o de la societat a Espanya que siguin compartides i reconegudes com a pròpies, aquí.

Quan el president Puigdemont diu que no acatarà una inhabilitació que provingui del Tribunal Constitucional, només verbalitza la realitat en què viuen avui els seus conciutadans. No es van voler asseure a la taula ni per escoltar, i ara hauran de negociar.

L’Espanya que es mostra a Marivent, la de Rajoy i el Borbó Felip, creu que té lumbàlgia i es posa la mà al costat que li fa mal, però si es fes un escàner descobriria que la malaltia que ella mateixa s’ha provocat és molt més greu i que necessita hospitalització.

Hi haurà referèndum, des de fa unes setmanes ja ho saben. Faran promeses que no podran concretar ni el PSOE, lligat a la roda de molí de Susana Díaz; ni el PP, principal culpable de tot; ni Podem, que vol seguir fent piruetes verbals -i no podrà- per ocultar que marxa rere l’estratègia d’estat de Rajoy. Els mitjans de comunicació propietat dels bancs que han embrutat i difamat la societat catalana entre l’opinió pública espanyola passaran d’ofendre i negar el caràcter democràtic de la votació a fer propaganda de la pluja de promeses si els votants es comporten com “persones normals”, tal com dicta el “sentit comú”.

Només la Unió Europea, vet aquí la responsabilitat política d’Angela Merkel, podrà tenir un paper en aquest conflicte en un estat que, després del Brexit, és important dins la Unió. Espanya és incapaç de canviar, mai ha sigut capaç de resoldre els seus problemes per si mateixa. Si Franco no hagués mort seguiríem en el franquisme i no hauríem passat a la restauració monàrquica postfranquista. Llavors els Estats Units van intervenir i van tutelar l’operació; ara li correspon aquest paper a Alemanya.

Només ens en sortirem tots, els uns i els altres, per camins democràtics gràcies a una Catalunya que, ja fora del postfranquisme, no acceptarà que els seus governants elegits democràticament siguin perseguits, ells i les seves famílies. La indignitat i les actuacions delictives de l’Estat contra aquest país han traspassat tots els límits i si algun governant ha de ser processat per les seves actuacions no és a Barcelona, sinó a Madrid. Catalunya no té interlocutor a la cort i espera Merkel. ¿O algú creu que els catalans imploraran a Rajoy una amnistia per a Mas, Ortega i Rigau?

Més continguts de

PUBLICITAT

El + vist

El + comentat

PUBLICITAT
PUBLICITAT