28/06/2016

‘Antes corrupta que rota’

3 min

Permetin-me començar per un desgastat lloc comú: la vida és estranya. Molt. Quan el diari Público va començar a explicar una suposada conspiració entre el ministre Fernández Díaz i el director de l’Oficina Antifrau per desacreditar polítics catalans amb dades falses, molts van pensar: “Quina castanya que es fotrà el PP!” Resulta, però, que en aquelles mateixes dates, 48 hores abans de les eleccions espanyoles, el PP va començar a remuntar les seves expectatives. Tothom ho va atribuir al Brexit. De fet, diumenge a la nit vaig sentir una dotzena de vegades aquesta estranya teoria però, això sí, cap dels qui la defensaven va ser capaç d’argumentar-ne la relació, probablement perquè no existeix. Vull dir que resulta més aviat improbable que un senyor de Carrión de los Condes o una senyora de La Almunia de Doña Godina que tenien pensat votar Pablo Iglesias optin de cop i volta per Rajoy com a conseqüència d’una cosa que ha passat al Regne Unit.

Inscriu-te a la newsletter Pensem Les opinions que et fan pensar, t’agradin o no
Inscriu-t’hi

En canvi, abans de diumenge van passar altres coses molt més importants per a la majoria d’espanyols. Dos patriotes, el senyor Fernández Díaz i el senyor Daniel de Alfonso, s’havien jugat la seva carrera -i, segons com acabi la cosa, altres coses i tot- per defensar la indissoluble unitat d’Espanya. “Yo soy español por encima de todo”, va dir De Alfonso. La primera part de la frase és ben respectable; compte, però, amb l’afegit: “por encima de todo”. Aquest “todo”, ¿inclou la mateixa legalitat vigent? El senyor de Carrión de los Condes o la senyora de La Almunia de Doña Godina que van sentir això es van adonar amb claredat que l’única barrera de contenció contra l’independentisme català era tornar a votar el PP testicular, amb bafarada de sol y sombra i escuradents darrere de l’orella. Fins i tot els qui s’havien passat a C’s s’ho van repensar, i per això el nombre de vots recuperats pel PP i els que ha perdut el partit de Rivera coincideixen fil per randa, quasi grotescament. Iglesias es va desinflar per la mateixa raó: fins i tot havent matisat la qüestió del referèndum, els seus votants potencials es van fer enrere.

El gran perdedor va ser Pablo Iglesias, malgrat haver conservat els seus diputats. El resultat del PSOE encaixa igualment amb l’explicació que comentem: votar-lo significava arriscar-se a permetre que Podem entrés al govern, o fins i tot que el presidís. Els casos d’Andalusia o d’Extremadura, que serien les comunitats més afectades per la independència de Catalunya, resulten especialment significatius. Tot i la cantarella esquerranosa dels seus dirigents, sobretot de Susana Díaz, el sud d’Espanya ha votat la dreta més arnada i putrefacta (en el cas d’Extremadura, amb un 40% dels vots). Antes corrupta que rota...

La conclusió directa és la que és: en les actuals circumstàncies, Espanya no es pot reformar. Potser d’aquí una generació, o dues, això serà possible, però de moment Espanya és un país que avala l’actuació de gent que afirma haver-se carregat el sistema sanitari català. Però n’hi ha una altra, de conclusió. És indirecta o subsidiària, però no banal: mentre l’estat espanyol no hagi resolt la qüestió territorial, totes i cadascuna de les seves iniciatives polítiques estaran condicionades. Sense la qüestió catalana sobre la taula, diumenge Espanya no hauria votat el PP. No tenia el més mínim sentit, i per moltíssimes raons. Mentre tota l’agenda política estigui coartada per aquest tema no hi ha cap possibilitat de projecte a llarg termini.

No es pot planejar cap futur sense haver decidit abans a qui o a què afectarà o deixarà d’afectar. Equivocats o no, els escocesos van prendre una decisió amb el vistiplau de la resta de britànics, i els britànics n’acaben de prendre una altra que és molt arriscada -i segurament errònia- però que, en qualsevol cas, deriva d’una decisió col·lectiva legítima. A Espanya aquestes coses ni tan sols es plantegen, en general per una inèrcia timorata relacionada amb l’absència d’una veritable tradició democràtica.

El PP i la resta de formacions n’han pres nota, de tot plegat. El missatge és dur: el millor per solucionar els problemes és evitar el diàleg polític i fer-se el mort; el cansament de l’adversari fa la resta. Des de la perspectiva catalana, el missatge encara és més dur i tot, perquè no deixa cap altra opció que les decisions expeditives i unilaterals. Dic que és més dura perquè, al capdavall, això tindria conseqüències que, molt probablement, no tothom està disposat a assumir. D’altra banda, a Espanya ho tenen clar, mentre que aquí ens continua perdent l’estètica, especialment l’antisistèmica.

stats