Publicitat
Publicitat

‘Antes corrupta que rota’

Mentre l’estat espanyol no hagi resolt la qüestió territorial, totes les seves iniciatives polítiques estaran condicionades

Permetin-me començar per un desgastat lloc comú: la vida és estranya. Molt. Quan el diari Público va començar a explicar una suposada conspiració entre el ministre Fernández Díaz i el director de l’Oficina Antifrau per desacreditar polítics catalans amb dades falses, molts van pensar: “Quina castanya que es fotrà el PP!” Resulta, però, que en aquelles mateixes dates, 48 hores abans de les eleccions espanyoles, el PP va començar a remuntar les seves expectatives. Tothom ho va atribuir al Brexit. De fet, diumenge a la nit vaig sentir una dotzena de vegades aquesta estranya teoria però, això sí, cap dels qui la defensaven va ser capaç d’argumentar-ne la relació, probablement perquè no existeix. Vull dir que resulta més aviat improbable que un senyor de Carrión de los Condes o una senyora de La Almunia de Doña Godina que tenien pensat votar Pablo Iglesias optin de cop i volta per Rajoy com a conseqüència d’una cosa que ha passat al Regne Unit.

En canvi, abans de diumenge van passar altres coses molt més importants per a la majoria d’espanyols. Dos patriotes, el senyor Fernández Díaz i el senyor Daniel de Alfonso, s’havien jugat la seva carrera -i, segons com acabi la cosa, altres coses i tot- per defensar la indissoluble unitat d’Espanya. “ Yo soy español por encima de todo”, va dir De Alfonso. La primera part de la frase és ben respectable; compte, però, amb l’afegit: “ por encima de todo”. Aquest “ todo”, ¿inclou la mateixa legalitat vigent? El senyor de Carrión de los Condes o la senyora de La Almunia de Doña Godina que van sentir això es van adonar amb claredat que l’única barrera de contenció contra l’independentisme català era tornar a votar el PP testicular, amb bafarada de sol y sombra i escuradents darrere de l’orella. Fins i tot els qui s’havien passat a C’s s’ho van repensar, i per això el nombre de vots recuperats pel PP i els que ha perdut el partit de Rivera coincideixen fil per randa, quasi grotescament. Iglesias es va desinflar per la mateixa raó: fins i tot havent matisat la qüestió del referèndum, els seus votants potencials es van fer enrere.

De moment Espanya és un país que avala l’actuació de gent que afirma haver-se carregat el sistema sanitari català

El gran perdedor va ser Pablo Iglesias, malgrat haver conservat els seus diputats. El resultat del PSOE encaixa igualment amb l’explicació que comentem: votar-lo significava arriscar-se a permetre que Podem entrés al govern, o fins i tot que el presidís. Els casos d’Andalusia o d’Extremadura, que serien les comunitats més afectades per la independència de Catalunya, resulten especialment significatius. Tot i la cantarella esquerranosa dels seus dirigents, sobretot de Susana Díaz, el sud d’Espanya ha votat la dreta més arnada i putrefacta (en el cas d’Extremadura, amb un 40% dels vots). Antes corrupta que rota...

La conclusió directa és la que és: en les actuals circumstàncies, Espanya no es pot reformar. Potser d’aquí una generació, o dues, això serà possible, però de moment Espanya és un país que avala l’actuació de gent que afirma haver-se carregat el sistema sanitari català. Però n’hi ha una altra, de conclusió. És indirecta o subsidiària, però no banal: mentre l’estat espanyol no hagi resolt la qüestió territorial, totes i cadascuna de les seves iniciatives polítiques estaran condicionades. Sense la qüestió catalana sobre la taula, diumenge Espanya no hauria votat el PP. No tenia el més mínim sentit, i per moltíssimes raons. Mentre tota l’agenda política estigui coartada per aquest tema no hi ha cap possibilitat de projecte a llarg termini.

Sense la qüestió catalana sobre la taula, Espanya no hauria votat el PP. No tenia el més mínim sentit, i per moltíssimes raons

No es pot planejar cap futur sense haver decidit abans a qui o a què afectarà o deixarà d’afectar. Equivocats o no, els escocesos van prendre una decisió amb el vistiplau de la resta de britànics, i els britànics n’acaben de prendre una altra que és molt arriscada -i segurament errònia- però que, en qualsevol cas, deriva d’una decisió col·lectiva legítima. A Espanya aquestes coses ni tan sols es plantegen, en general per una inèrcia timorata relacionada amb l’absència d’una veritable tradició democràtica.

El PP i la resta de formacions n’han pres nota, de tot plegat. El missatge és dur: el millor per solucionar els problemes és evitar el diàleg polític i fer-se el mort; el cansament de l’adversari fa la resta. Des de la perspectiva catalana, el missatge encara és més dur i tot, perquè no deixa cap altra opció que les decisions expeditives i unilaterals. Dic que és més dura perquè, al capdavall, això tindria conseqüències que, molt probablement, no tothom està disposat a assumir. D’altra banda, a Espanya ho tenen clar, mentre que aquí ens continua perdent l’estètica, especialment l’antisistèmica.

Més continguts de

PUBLICITAT

El + vist

El + comentat

PUBLICITAT
PUBLICITAT