Per raons laborals, convisc i comparteixo àpats amb un grup de joves d’entre vint i trenta anys. A la vida he fet àpats amb joves, esclar, però sempre eren preparats o pagats per mi. En aquest cas és diferent —dinem amb una esgarrapada per mor de la feina—, perquè puc observar els usos i costums culinaris.
Són joves que han estudiat una carrera o un grau i que ara tenen feina. La majoria no han "anat de restaurant". No han tingut pares que de manera habitual gastessin en això. Tenen iaies que fan croquetes, sí, però no tenen “una escudella” integrada a la memòria i, per tant, quan la demanen (els agrada i reconforta) no tenen elements de comparació.
Mengen molta menys quantitat i molt menys greix que la generació dels seus pares. Per dinar o sopar no demanen postres perquè "s’ompliran".
S’han saltat, per desinterès, tota la tendència de la nova cuina, amb les escumes i les esferificacions. El que ara queda de tot allò (un plat quadrat, la sal negra, un timbal), els sorprèn i meravella.
Valoren la quantitat. Que en sobri (i s’ho puguin emportar).
No coneixen les temporades i menges dels llocs. Poden demanar un carpaccio de tomàquet (tomàquet tallat molt prim) amb burrata DO Supermercat sense saber que ara un tomàquet ve de la nevera.
No beuen vi, però si els l’ofereixen mostren interès. Un vi ben fet, elegant, de capa baixa, pocs graus, els pot interessar.
No els agrada la cerimònia, però valoren la conversa i les explicacions.
No gastarien en un menú degustació. A casa es fan pasta o arròs que els dura tres dies.
El cos els importa.
Accepten de molt bon grat el “relat” del vi natural i els amoïna el canvi climàtic.
Se’n riuen dels “grans” emocionats pels bufets lliures. La cuina, per a ells, és sempre en un context de festa.
Necessitem amb urgència que algú els expliqui i els cuini plats tradicionals catalans, ben fets.
