El futur

Havia visitat l’última pacient del dia i es quedava cinc minuts prenent notes del que havia observat i après al llarg de la jornada. En Lluís Prats treballava des de feia quatre anys al servei de pneumologia de l’Hospital Clínic. Estava a punt de tornar a casa, on l’esperava la Bel -es resistia a dir “la meva dona”, tot i que estaven casats des del març-, i quan va sortir del despatx va recórrer el llarg passadís que acabava a l’ascensor. A mig camí li van començar a arribar aplaudiments. No eren habituals, ni a aquella hora del vespre ni en cap altra franja, i encara era més infreqüent sentir els crits admirats de la Teresa i la Rocío, dues de les infermeres més diligents de la planta. En Lluís va estar a punt de passar de llarg de l’habitació d’on sortia el rebombori, però va acabar traient-hi el cap, no fos cas que es perdés res important.

La Teresa se’l va mirar amb un somriure als llavis.

-Entri, doctor! -va dir, acompanyant les seves paraules d’un gest urgent amb totes dues mans, que es movien com les potes d’un ànec que vol fugir estany enllà.

Va obeir l’exhortació mentre veia que una pacient que havia ingressat el dia anterior amb EPOC -la malaltia pulmonar crònica que a l’hospital coneixien amb el sobrenom de belle epoc - tirava les cartes a la Rocío. Les anava col·locant al damunt de la safata de plàstic en què feia una estona li havien servit el sopar.

-M’ho ha encertat quasi tot. És brutal -deia la Teresa en veu baixa.

La pacient va comunicar a la Rocío, amb circumloquis enrevessats i de vegades incomprensibles, tot el que li “explicaven” les cartes que li havien sortit. La infermera feia que sí amb el cap i anava murmurant “ qué fuerte ” i “ por Dios ”. A més de descriure la seva situació present amb detalls esparveradors -sabia que la setmana passada havia portat el cotxe al taller- la dona s’havia arriscat a dir-li que rebria una herència important en els propers dotze mesos i que coneixeria un home “molt especial” en un bar de copes de l’Eixample. Com a recompensa li va anar a buscar una gelatina rosada.

- Ahora sólo le queda el caballero.

La Rocío assenyalava en Lluís amb el dit índex aixecat, com si fos l’estàtua de Colom que marca perpètuament el camí cap a Amèrica. Només apuntava la figura esprimatxada del doctor Prats.

- Ah, no. No, por favor -va dir-. Prefiero no saber mi futuro.

La malalta de belle epoc ja havia recollit les cartes i les tornava a remenar amb la vista fixa en el doctor. En va deixar dues sobre la safata. Ell s’hi va acostar. Va col·locar una mà damunt la mà de la pacient.

- Por favor -va dir-. No lo haga.

- Como quiera -va respondre la dona.

Després d’una petita pausa en què es va mirar la Teresa i la Rocío, que amb els ulls li suplicaven que deixés anar alguna altra revelació, va dir que el doctor tindria una filla al cap de dos anys. No es va atrevir a predir el nom que li posarien, potser perquè intuïa que la Bel era tan autoritària com imprevisible. Va especificar, en canvi, que la nena tindria un talent especial per a la música.

- Muchas gracias. Ya es suficiente -va dir el metge, amb la veu encarcarada.

Llavors es va mirar les dues infermeres, els va dir bona nit, i va girar cua.

Al cap d’un any i mig, quan la seva dona li va comunicar que estava embarassada, va pensar que seria una nena. No es va equivocar. Cinc anys després la van apuntar a classes de piano. En Lluís anava als primers concerts amb la seguretat de qui sap que la seva filla és la millor de la classe. Tocava meravellosament bé, almenys per a algú que, com ell, no sabia gran cosa de música clàssica.

Quan la nena va fer setze anys va canviar d’institut. Amb les noves amigues va muntar un grup. Acostumats a Schubert i Beethoven, els pares van al·lucinar el dia que ella els va posar el seu primer single : les bases electròniques dibuixaven un ritme lent i afectat, i diverses veus de noies -impossibles de distingir- repetien: “Es triste porque parece que nací al revés ”. Més endavant deixaven anar expressions hermètiques, com ara “ comiendo moli como picapica ” i “ eres la reina del dirty sprite ”. Mentre escoltaven el single al menjador, la nena ballava amb lascívia reprimida. Va ser el primer dia que en Lluís va pensar que la malalta de belle epoc s’havia equivocat en les seves prediccions: aquella música era infecta i indigerible. No sabia, però, que el trap començava a estar de moda i que Las Zorris tindrien un èxit impressionant.