Una herència enverinada
SÍMPTOMES. Potser va ser una imatge bonica, la del Parlament en ple -tan dividit com està- fent pinya en suport de les víctimes parisenques del terror. Però si intentem analitzar els fets amb tota la cruesa, hem de convenir que la tragèdia de París, després del preceptiu dol unitari, amenaça de convertir-se en una peça més del setge de l’Estat envers aquesta inestable majoria sobiranista que intenta, a empentes i rodolons, fer-se càrrec del govern de la Generalitat. S’han produït alguns símptomes preocupants: les declaracions del ministre català, posant al mateix sac el nacionalisme i el terrorisme islamista; el menyspreu de Rajoy envers el president Mas, i els partits que integren Junts pel Sí i la CUP, tots ells exclosos de les converses polítiques per fer un pacte antiterrorista. I, per amanir-ho, algunes opinions publicades gens innocents, que comencen a dir que el repte sobiranista de Catalunya és inoportú en un moment en què el conjunt de la Unió Europea ha de fer front a una amenaça terrible.
UNITAT. I el cas és, certament, que la situació catalana és inoportuna, però la seva virulència actual no s’explica sense els quatre anys d’immobilisme de les autoritats espanyoles. Si Mariano Rajoy fos un home d’estat, s’adonaria que mantenir viu el conflicte amb Catalunya -un conflicte democràtic, producte d’un resultat electoral impecable- afebleix Espanya i això no ajuda a garantir la seguretat dels seus ciutadans. Si el ministre Jorge Fernández Díaz creu que Catalunya és un blanc preferent del terrorisme jihadista, hauria de fer tot el possible per coordinar els esforços de tots els cossos de seguretat que operen al nostre territori, i parlar-ne amb el seu homòleg català, per molt sobiranista que sigui. Si el govern espanyol, en resum, volgués fer front a l’amenaça de la manera més eficaç possible, convidaria el govern d’Artur Mas a fer causa comuna, deixant de banda les seves diferències, i sense exigir res a canvi. Demanar al sobiranisme català que renunciï a les seves aspiracions fins que Europa sigui un lloc més segur pot sonar assenyat, però encara ho seria més que Artur Mas demanés a Rajoy que, per no interferir en la lluita compartida contra el terror, deixi de bloquejar qualsevol sortida a les aspiracions catalanes.
HERÈNCIA. Però les coses no van per aquí. L’unionisme espanyolista insistirà en el missatge que associa l’independentisme amb la inestabilitat i amb la vulnerabilitat. De moment es fa de manera subtil, com quan Albert Rivera contrasta el cant de La marsellesa a Saint-Denis amb els xiulets a l’himne espanyol a Barcelona. Però ben aviat, m’hi jugo el que vulguin, s’alçaran veus dient que la Catalunya actual (per no parlar d’una Catalunya independent) serà més vulnerable als atacs terroristes. És l’estratègia de la por de sempre, però amb una mica menys d’escrúpols.
Déu n’hi do quina herència més enverinada estem deixant a les noves generacions de catalans, aquests joves idealistes que crèiem imbatibles, perquè no havien viscut sota el jou del franquisme i la tutela de la Transició: no només els estem dient que Europa és un polvorí i que difícilment tindran el nivell de vida dels seus pares; ara, a més, els estem posant davant l’evidència que la democràcia, de vegades, no serveix per aconseguir un objectiu polític.
