Publicitat
Publicitat

La indústria del ressentiment

Dissabte passat, pujant pel carrer Gran de Gràcia de Barcelona amb l'estranya sensació d'estar trepitjant un caramel de dimensions monstruoses -el terra enganxosíssim de la diada de Sant Medir!- vaig ensopegar amb un conegut. Vam mantenir una conversa breu i tensa, que no va durar més d'un minut, però que per a mi va constituir la confirmació d'una vella sospita: el ressentiment individual és un dels mecanismes essencials per explicar els grans canvis socials. Que consti que no estic descobrint res, això Nietzsche ja ho va veure -i viure- en ple segle XIX. Més endavant, però, la cultura de masses ha generat una veritable indústria del ressentiment, amb les seves fàbriques, els seus gerents i, molt especialment, els seus obrers sol·lícits. La cosa funciona com qualsevol cadena industrial, en aquest cas relacionada amb el consum cultural.

La persona de qui els parlo està establerta a Barcelona des de fa dues dècades. Té un currículum més aviat normalet, però disposa d'una extraordinària capacitat per a les relacions públiques. De fet, se'm va acostar fa cinc o sis anys -i em consta que va fer el mateix amb altres persones que conec- pensant-se que jo era una persona influent o, si més no, que disposava de diversos altaveus mediàtics. En aquell moment, aquest individu estava sota la protecció d'un pròcer vinculat a l'administració socialista. Aproximant-se a persones de l'òrbita nacionalista creia que dibuixava una triangulació perfecta que el protegia de qualsevol contratemps. Dissabte passat, en un to insolent que ja no tenia res a veure amb la (falsa) cordialitat d'altres temps, em va dir: "Abans era un català de més, i ara sóc un català de menys; no sé qui hi surt perdent". M'ho va dir en espanyol, per descomptat, perquè després de vint anys de viure a Barcelona i d'haver ocupat diversos càrrecs públics no parla català. Va afegir que ara col·laborava amb un determinat mitjà de comunicació que, de ben segur, sabria valorar més el seu talent.

Fins aquí, l'anècdota. La conclusió, però, vol anar més enllà d'una simple generalització o projecció, que em semblaria injusta i intel·lectualment deshonesta. El ressentiment ha estat la força central de què s'ha valgut el nacionalisme espanyol present a Catalunya per crear una veritable força de xoc. El petit exèrcit es va començar a forjar als anys vuitanta, quan un poeta de campanar quedava tercer en un certamen de capital de comarca i se sentia vexat, o un titellaire creia que no el contractaven a les fires del ram perquè li tenien mania, o un cantautor pensava que la Generalitat volia fer-li malbé la vida. Tota aquesta gent va ser cooptada de manera sistemàtica i coordinada, i alguns van gaudir d'una plàcida vida de canonge durant anys. A partir del 2003, però, es van adonar que, tot i manar els seus, no reconeixien la seva genialitat excelsa, ni els dedicaven carrers, ni els nomenaven consellers, ni els feien homenatges multitudinaris (alguns, obscenament, se'ls han acabat organitzant després, per descomptat amb diners públics). D'aquell ambient malsà d'egos inflamats i proclames incoherents amb bafarada de gintònic neix el Manifest del Taxidermista el juny del 2005, que acabarà donant lloc a Ciutadans.

Quan era petit, als anys setanta, les folklòriques i les actrius fracassades sempre deien que iniciaven "una nova carrera a Amèrica" perquè Europa se'ls havia quedat petita. A partir dels anys noranta, els fracassats catalans van trobar una nova terra de promissió: Madrid. "No en volem saber res més, d'aquest provincianisme!", deien, i afegien immediatament que la realitat cultural catalana s'havia tornat "asfixiant". És curiós perquè, uns anys abans, quan encara omplien algun teatre (subvencionat) o feien alguna exposició (igualment subvencionada), aquella mateixa realitat no els semblava en absolut asfixiant ni provinciana, sinó tot el contrari. En aquest ressentiment antic i reescalfat mil cops hi ha unes potencialitats extraordinàries, una energia negativa immensa que certes institucions i mitjans de comunicació han canalitzat coordinadament, com si es tractés d'una central hidroelèctrica. El preu del quilowatt/hora resulta irrisori, en la mesura que parlem de personatges de quarta fila. Però la crisi també ha afectat la indústria del ressentiment, i no ho dic en un sentit figurat: ara n'hi ha més, de ressentits. De fet, la desproporció entre oferta i demanda està fent emergir un subsector pintoresc: el dels que senten ressentiment pels ressentits que sí que van obtenir algunes escorrialles quan les coses anaven millor.

Més continguts de

PUBLICITAT

El + vist

El + comentat

PUBLICITAT
PUBLICITAT