Publicitat
Publicitat

Les memòries (històriques) d’Ada Colau

No ens referim pas a l’autobiografia de la batllessa de Barcelona, convenientment escrutada de prop per sengles llibres del periodista d’aquest diari Joan Serra i de Xavier Fina, sinó a una de les polítiques que des dels primers dies de mandat ha fet valer l’equip de govern municipal del Cap i Casal. Em sap greu haver-me de tornar a dirigir a l’equip de govern amb ànim de mestretites, però, com dèiem, la memòria històrica de la ciutat ha estat un dels cavalls de batalla, i alhora font d’entrebancs i polèmiques, d’Ada Colau. La darrera, la polèmica exposició Franco. Victòria. República. Impunitat i espai urbà, que es preveu instal·lar davant del centre del Born.

Tots sabem que la història, des dels temps d’Heròdot i amb l’exemple paradigmàtic de Les guerres de les Gàl·lies que vam conèixer a les classes de llatí i als àlbums d’Astèrix, serveix per legitimar projectes polítics. En paral·lel, la memòria és un procés més complex, més dens, una construcció on se sobreposen moltes memòries, especialment en una ciutat tan convulsa com la de la bimil·lenària Barcelona. Conscients d’això, una de les primeres decisions del consistori d’esquerres va ser el nomenament d’un comissionat de Memòria Històrica, un càrrec que va recaure en l’actual cap de files d’En Comú Podem al Congrés, l’historiador Xavier Domènech. En bona mesura, davant la impossibilitat de portar a terme algunes de les polítiques estrella amb les quals va obtenir l’alcaldia -l’ordenació del turisme, una nova política d’habitatge i la reducció de la dramàtica desigualtat-, Barcelona En Comú ha tingut en la memòria pública una de les peces clau per construir el lideratge d’una Ada Colau d’indiscutible talent i futur polític, i el seu intent, gens dissimulat, de nova hegemonia.

Si Colau obvia aquests referents de l’esquerra republicana i catalanista de Barcelona, es pot acabar emblanquinant el suposat i estèril obrerisme i l’esqueixat populisme republicà del lerrouxisme, com ha fet Xavier Domènech en algun article

En la construcció d’aquesta hegemonia per la via de la memòria, el jaciment del Born, sobre el qual es va construir el Born CC i que va permetre posar en valor els efectes de la repressió borbònica sobre un terç de la població de la Barcelona del segle XVIII, ha resultat incòmode. Amb l’arribada del nou comissionat, Ricard Vinyes, es va decidir rebatejar el centre cultural amb especial incís en la reorientació de l’espai i es van cancel·lar exposicions ja projectades, amb la voluntat d’enfocar les polítiques cap a la memòria republicana i obrera de la ciutat. Cada projecte polític té episodis, lluites, personatges que li són més propers, i és perfectament lícit discrepar políticament del significat de cadascun d’aquests. Més complicat és combatre’ls quan formen part de la memòria plural de la ciutat. La performance consistent en la col·locació de les estàtues eqüestres de Franco, de Josep Viladomat, i la Victòria, de Frederic Marès, a l’esplanada del Born no ha fet altra cosa que tirar sal a la ferida dels qui han cregut que s’està menysvalorant una part d’aquesta memòria pública de la ciutat.

Seguint la idea de donar nou valor a la memòria republicana de Barcelona, tindria sentit que Colau s’emmirallés en els batlles d’esquerres que ha tingut la ciutat. I no només en Pasqual Maragall, que intel·ligentment va saber processar la Barcelona burgesa i popular de l’ Oda del seu avi, sinó que podria buscar com a referent el nacionalista republicà Albert Bastardas i Sampere, impulsor del Pressupost Extraordinari de Cultura de l’any 1908, tot un projecte cultural i pedagògic complet de signe progressista, catalanista i demòcrata combatut a parts iguals pel conservadorisme clerical i el lerrouxisme anticatalanista i que va acabar propulsant Bastardas a l’alcaldia després de la destitució per part dels regidors del batlle de reial ordre. O en Carles Pi i Sunyer, insigne republicà de l’escola noucentista, que va ser tancat juntament amb els regidors al vaixell presó Uruguay l’any 1934. Uns regidors que des de l’esquerra catalanista van impulsar canvis de gran transcendència des d’un consistori que va actuar de punta de llança i de primer ajuntament en moments decisius del país.

Si Colau obvia aquests referents de l’esquerra republicana i catalanista de Barcelona, es pot acabar emblanquinant el suposat i estèril obrerisme i l’esqueixat populisme republicà del lerrouxisme, com ha fet Xavier Domènech en algun article. Un radicalisme que va arribar a l’alcaldia de la ciutat amb batlles de tan poca transcendència com Manuel Morales Pareja, Juan José Rocha o Joan Pich i Pon, i regidors de tan poca volada com el cèlebre Emiliano Iglesias Ambrosio, immortalitzat per Ovidi Montllor a la pel·lícula La ciutat cremada, d’Antoni Ribas, en unes hilarants escenes que defineixen clarament el que va aportar a la ciutat aquell partit, que d’altra banda va tenir un suport popular constant fins a la proclamació de la República. Caricaturitzant, la història dirà si la memòria de l’alcaldessa Colau serà la de Bastardas o la de Morales Pareja.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT