Publicitat
Publicitat

Comuns: i si el dilema és equivocat?

Com més discuteixin internament sobre la pregunta, més es dividiran i més mal es faran entre ells i més crearan ferides que serà impossible guarir

S’atribueix a Mario Benedetti aquesta frase: “Quan crèiem que teníem les respostes ens han canviat les preguntes”. Jo m’atreviria a dir que quan hem sabut que moltes respostes eren falses ens hem adonat que les preguntes eren equivocades. Xavier Domènech ho diu així: “La història respon a les teves preguntes amb respostes inesperades modificant els interrogants”.

Fa massa temps que l’espai d’esquerres dels comuns que s’està reconfigurant s’equivoca de pregunta. Un cop i un altre es pregunta: ¿som o no som independentistes? Com més triguen a respondre, més divisió es produeix. Ja va fracturar en el seu moment ICV. I una part de dirigents, militants i votants van abandonar-los. Alguns dirigents actuals semblen entestats a aconseguir que no en quedi ni un.

És bastant evident per a qualsevol observador mínimament equànime que en l’espai dels comuns hi ha un 50% de votants independentistes i un 50% que no ho són. Si no us agrada la simplificació, poseu-hi un 30% o un 40% en una banda i un 70% o un 60% a l’altra. Tant li fa.

Fa massa temps que l’espai d’esquerres dels comuns que s’està reconfigurant s’equivoca de pregunta

Si ECP va aconseguir sobrepassar els 900.000 vots i CSQP només va arribar als 250.000 per alguna raó deu ser. Com més discuteixin internament sobre la pregunta, més es dividiran i més mal es faran entre ells i més crearan ferides que serà impossible guarir. A més donen facilitats perquè gent de fora de Catalunya, alguns d’ells sense la més mínima sensibilitat i coneixement, hi diguin la seva i empitjorin la resolució de l’enigma.

Crec sincerament que els comuns s’haurien de fer dues preguntes senzilles. La primera: ¿els comuns són republicans? La resposta és categòrica: sí. No m’imagino un català que estigui sense els efectes de substàncies prohibides declarant-se monàrquic partidari de Felip VI i votant els comuns.

La segona pregunta és una mica més complicada: ¿aquests republicans comuns, en aquesta conjuntura, a quina proposta donen suport? Descartem que s’arrenglerin amb el no a tot de l’extrem centre del PP. En realitat els queden dues opcions: donar suport al procés emancipatori o situar-se en una posició marginal per als propers 20 anys. En una tessitura que vagament recorda l’actual i que ara seria massa llarga d’explicar, el PSUC i el PSC a inicis dels 80 van equivocar-se i van estar 23 anys a l’oposició.

Als comuns els queden dues opcions: donar suport al procés emancipatori o situar-se en una posició marginal per als propers 20 anys

Què hauria fet Francesc Pi i Margall? Doncs queda clar. Fa més d’un segle els federals volien acabar amb el caciquisme i el tornisme del règim de la restauració monàrquica de 1874. Pi i Margall plantejava una aliança entre republicans i catalanistes. Amb el terme catalanistes es referia a la Lliga Regionalista. Cal recordar que la Lliga era una proposta política molt més dretana que un PDECat que acaba de descobrir molt recentment que és una opció republicana.

Sembla bastant sensat pensar que la forma més ràpida de combatre el final patètic del règim del 1978 del Regne d’Espanya és aliar-se amb els independentistes. Als dos projectes els uneix el republicanisme, eix central de l’esquerra catalana des de Ramon Xaudaró i Abdó Terrades.

Què hauria fet Andreu Nin? També ho sabem. El mes de setembre de 1934, just dies abans dels Fets d’Octubre, va escriure: “Defensar el dret indiscutible de Catalunya a disposar lliurement de les seves destinacions, sense excloure el de separar-se de l’estat espanyol, si aquesta és la seva voluntat. Considerar la proclamació de la República Catalana com un acte d’enorme transcendència revolucionària”. Cal recordar que Joan Comorera, de la USC i després secretari general del PSUC, estava detingut al vaixell Uruguay al costat de Lluís Companys.

Com dèiem a l’inici, la història dona respostes inesperades. Efectivament, com també escriu Xavier Domènech: “El catalanisme ha passat de ser una proposta de reconstrucció d’Espanya a ser una proposta de construcció d’un estat”. Això té aspectes positius: la gent deixa de queixar-se i busca construir un país millor a partir de les seves pròpies voluntats, recursos i esforços. I aquest és ni més ni menys que el significat darrer del republicanisme.

No sabem què ens oferirà un futur molt, molt proper, però si es vol una hegemonia política de les esquerres els propers vint anys cal ser agosarats. Si es vol dirigir cal estar al davant, assumint contradiccions, esclar. Esquivar la història és suïcidar-se. Molts veiem amb emoció i esperança que hi ha un balcó que està esperant.

Etiquetes

Més continguts de

PUBLICITAT

El + vist

El + comentat

PUBLICITAT
PUBLICITAT