Publicitat
Publicitat

I AQUÍ

Fa de mal dir que tens càncer

AQUESTES VACANCES he fet 50 anys i m’han diagnosticat un càncer colorectal. Els pròxims mesos de tractament, intervenció i més tractament seran durs, però diuen que podré fer vida bastant normal. I que per tant sóc lliure d’explicar-ho o no a qui vulgui. Com que per a mi fer vida bastant normal és compartir ara i aquí les meves inquietuds, il·lusions, pors i alegries, trobo que us ho he de dir així d’entrada, el dia que torno. Ja està, queda dit. No en farem cap drama, n’hi ha en moltes famílies, i una majoria el superen. Ni tampoc ho amagarem o dissimularem. Fins que me’n pugui desfer, el càncer m’acompanya, i és lògic que a les meves dèries habituals, que ja coneixeu i que inspiren aquests articles, ara s’hi afegeixi la dèria per sobreviure.

Per cert, he decidit que me’n sortiré. Confesso que per fer el pronòstic he hagut de recórrer a l’optimisme de la voluntat, l’únic que ha comparegut de moment. Els altres optimismes, i mira que en tinc, són en un racó, espantats, víctimes d’un atac sobtat de realisme mèdic. Però aniran tornant, els conec i me’ls estimo, ja ho treballarem.

Vaig celebrar l’aniversari el 13 d’agost, pocs dies després del diagnòstic. I cada cop que algú em felicitava entenia millor que mai com és de bonic que et desitgin per molts anys. Els primers cinquanta han estat fantàstics. Cap queixa. Tinc molta sort. Si me’n quedava cap dubte, l’estima rebuda aquest estiu estrany m’ho confirma. La segona cinquantena comença costa amunt, la meva nova vida serà un pèl més complicada. Però complicada pot ser un adjectiu ben assumible, mentre acompanyi un substantiu deliciós: vida.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT