La més dura de les fronteres europees
La realitat té sempre múltiples cares, i de vegades són gairebé totes difícils d’afrontar. Que Alemanya hagi tancat la seva frontera amb Àustria per a l’acollida de refugiats sirians és una cosa que, per molt que estigui recollida en una clàusula del tractat de Schengen sobre la lliure circulació de persones, a la pràctica el fa saltar pels aires. I és, també, una calamitat i un fracàs que ens afecta a tots els que en un moment o altre ens hem sentit o ens hem volgut creure europeus. Sense espai Schengen no hi ha Europa que valgui.
Ara bé, no per això és menys cert que precisament Alemanya ha sigut el país de la UE que s’ha comportat fins ara amb més dignitat humana pel que fa a l’acollida dels refugiats sirians i d’altres procedències. Tant com ens agrada criticar-la, l’Alemanya de Frau Merkel ha sabut reaccionar bé i de pressa a una crisi humanitària que ens concerneix a tots. Alguns diran que és una manera de netejar la seva consciència, però em sembla un argument fals, perquè per cada pecat que se li pugui imputar a Alemanya en relació a Orient, altres membres de la mateixa UE, com el Regne Unit o un país anomenat Espanya, en col·leccionen deu. Que jo sàpiga, no va ser Alemanya qui va declarar la guerra contra l’Iraq fent un seguidisme absurd de les necessitats del govern Bush. No, qui va fer això va ser el Regne Unit de Tony Blair i l’Espanya d’Aznar, i en vàrem tocar les conseqüències en forma d’uns atemptats a Madrid que varen deixar dos-cents morts, i que el PP i els seus mitjans afins varen intentar durant quatre o cinc anys atribuir vergonyosament al terrorisme basc.
En fi, no remenem allò que put. Que Alemanya tanqui fronteres amb Àustria perquè ja no sap què més fer davant d’una catàstrofe de l’envergadura de la que estem vivint sens dubte és una pèssima notícia, i un pitjor auguri per al futur a curt i a mitjà termini de la UE, que comença a demostrar que no tan sols no ha estat mai una unió sinó que tampoc ha estat mai europea. La recuperació de segons quines fronteres, com la que ara mateix separa novament Alemanya d’Àustria, recorda els pitjors dies que els europeus varen viure durant el segle XX, tant en temps de guerra, com de preguerra, com de postguerra.
Pèssimes notícies, sens dubte, a les quals s’afegeix, com una broma de mal gust, que des d’Espanya hi hagi qui es permeti reconvenir o desqualificar l’actitud alemanya. Espanya, el país que deu una gran part dels seus anys de bonança econòmica (“España va bien”, gallardejava un inspector d’Hisenda de Valladolid ascendit abruptament a president del govern) als fons que arribaven en grans quantitats d’Europa, i per tant, molt principalment d’Alemanya. Espanya, el país internacionalment reconegut per tenir, amb qualsevol govern, una política exterior tan erràtica i maldestra que ha causat una vergonya aliena tan constant que s’ha convertit en la riota del món sencer. Espanya, una andròmina tan voluminosa que va caldre fer-li un rescat financer de, com a mínim, cent mil milions com a mal menor. Espanya, que es resisteix a rebre refugiats fins que no en conegui “el perfil”. Les fronteres sempre són doloroses, però la frontera del cinisme i la manca d’humanitat és la que fa més mal de totes.
