Un papa útil / Un investigador que es rendeix
Un papa útil
El desembre ens reserva, sempre, una notícia d’impacte mundial. Quan gairebé donem l’any per amortitzat, sorgeix una última hora que capgira el guió dels programes de resum. Acostuma a ser una última hora dolenta. Un atemptat, un accident, una catàstrofe natural... Aquest 2014, en canvi, ens ha sorprès amb una bona notícia, gestada des de la discreció. Després de més de mig segle, el desgel entre els Estats Units i Cuba ha arribat de forma inesperada, com una alenada al sentit comú global. L’adjectiu històric, que emprem amb tanta freqüència -ja sigui per falta de lèxic o per l’absurda tendència a donar importància a autèntiques bagatel·les-, té, en aquest cas, tot el sentit. Tant Barack Obama com Raúl Castro han corregut a penjar-li la medalla al papa Francesc. També el Vaticà ha enviat un comunicat per treure pit en la mediació d’aquest acord. Jorge Mario Bergoglio està deixant a tothom astorat perquè és un papa que riu, que es mulla, que és valent i que sap ser proper. I que, sobretot, domina la comunicació. No n’hi ha prou que li funcioni la diplomàcia, sinó que tot allò que fa s’ha d’explicar bé perquè arribi als fidels i als que no ho són. No sembla casual, doncs, que l’anunci sonat entre Cuba i els Estats Units es produís el dimecres 17, el dia que Jorge Mario Bergoglio celebrava els 78 anys. L’únic compatriota que, modestament, li fa ombra en ressò mundial, Leo Messi, el va felicitar públicament. (Per l’aniversari, no per això de Cuba, que potser no n’ha sentit ni tocar campanes). Demà Bergoglio s’asseurà davant de la tele per veure el partit de futbol més important de la història de l’equip de la seva vida. El San Lorenzo de Almagro juga la final del Mundial de Clubs contra el Madrid, liderat per un Cristiano amb ambició. El Papa, que aconsegueix coses que semblaven impossibles, demà serà el primer a adonar-se que, de miracles, ja no n’hi ha.
Un investigador que es rendeix
Una altra notícia insòlita. En el país on diuen que no dimiteix mai ningú, ahir va plegar el fiscal general de l’Estat. Eduardo Torres-Dulce explica que deixa el càrrec per motius personals. Si no fos perquè ahir mateix tretze magistrats del Tribunal Suprem van denunciar les ingerències del govern popular, i concretament del ministre Jorge Fernández Díaz -el cromo que surt a tots els àlbums-, encara ens podríem empassar la versió edulcorada de l’adéu del cap de la Fiscalia. Ja fa temps, però, que a cops de corrupció hem deixat d’anar amb el lliri a la mà. Després de no aturar els papers de Bárcenas i de no actuar prou ràpid, ni prou contundentment, en la querella contra Artur Mas, era una evidència que la química entre la Moncloa i Torres-Dulce se n’havia anat en orris. El PSOE s’estima més pensar -o si més no és allò que diu públicament- que ha estat Rajoy, l’home que el va nomenar ara fa tres anys, que ara l’ha obligat a plegar. En qualsevol cas, Torres-Dulce, culte, elegant, amb un cert aire de mussol, tornarà a la vida tranquil·la, al lloc que li reservaven a la fiscalia del Tribunal Constitucional i a fer de crític de cinema. Ell, a qui vam descobrir a les tertúlies de ¡Qué grande es el cine!, de TVE, és un expert mundial en westerns, un amic íntim de Garci i membre del club d’amics de Sherlock Holmes. Absort pel detectiu britànic, va arribar a escriure el guió de Holmes & Watson: Madrid days, que, malgrat el paper d’Alberto Ruiz-Gallardón fent d’Isaac Albéniz, no va passar a la història del cinema. A les absoltes del fiscal general, tot són bones paraules. Se’n lloa la valentia, la independència i la integritat. Davant de les pressions hauria decidit tocar el dos però el paper d’estrassa que ha fet la seva fiscalia amb la infanta Cristina és una taca grossa, del color de la vergonya. Per què s’ha rendit Torres-Dulce? Elemental, estimat Watson.
