Publicitat
Publicitat

La pregunta que tothom es fa

En una enquesta feta a principis d'any per GESOP per a El Periódico sobre la intenció de vot davant d'un hipotètic referèndum per la independència, la majoria de catalans ja optaven pel sí -prop del 54 per cent-, una mica menys d'un terç es decantaven pel no, i la resta s'ho estaven pensant. La dada era prou rellevant per haver provocat un gran daltabaix polític. Però és evident que, vist el calendari polític oficial, resultava massa incòmoda per fer-ne cas, i hom va preferir fer el despistat. Ja fa mesos que la voluntat majoritària dels catalans estripa les costures polítiques institucionals, incapaces d'encotillar les aspiracions sobiranistes. Ara bé, la reflexió més interessant la proporcionava la pregunta sobre quants creien que guanyaria el sí en cas que el referèndum es fes llavors mateix. I la resposta era que només 3 de cada 10. O sigui, que els catalans no ens fiem de nosaltres mateixos i, amb aquesta desconfiança, sense voler, sabotegem la voluntat de la majoria. Ara com ara, doncs, el principal obstacle per a l'emancipació nacional som nosaltres mateixos i la poca confiança que encara ens tenim.

RECORDO ARA AQUELLA ENQUESTA perquè a primers de juny Feedback n'ha fet una altra per a La Vanguardia i ha mostrat que el suport dels catalans a un concert econòmic amb tots els atributs ja arriba al 80 per cent. Fantàstic. Però la pregunta que hauríem de fer a continuació és quants catalans creuen que Espanya subscriurà un nou pacte fiscal en les condicions electoralment promeses. No aventuraré cap resposta, però els asseguro que no conec ningú que hi confiï. Jo, esclar, tampoc. D'una banda, perquè en ple procés de desmantellament autonòmic, el govern del PP no pot fer un pas d'aquesta naturalesa: els mitjans de comunicació espanyols s'encabritarien; les institucions de l'Estat s'estirarien els cabells; les comunitats autònomes s'alçarien en armes; el recurs d'inconstitucionalitat estaria cantat i els ciutadans espanyols passarien tots a votar la UPyD de Rosa Díez com un sol home. Però, i definitivament, no hi haurà pacte simplement perquè a l'altra banda no hi ha un interlocutor de fiar amb qui signar-lo. I és obvi que una promesa per a d'aquí deu anys ja no serviria: seria allò de "quan fou mort el combregaren".

DONCS BÉ: ÉS ARRAN d'aquesta greu dissonància entre allò que vol el 80 per cent -i que el govern s'ha compromès a defensar- i allò que una majoria probablement encara més gran sap que no és possible aconseguir, que, ara mateix, la gran pregunta que es fa tothom ja és una altra de ben diferent. No sé si arriba a les orelles dels nostres representants, però allò que hom es demana és si quan el no de Madrid es faci efectiu, el Govern i el Parlament sabran respondre-hi tal com esperem que ho facin. Tant és així que les especulacions al carrer, a la cafeteria, a la sobretaula, a la platja, a la feina, ja no són sobre la mena de pacte a assolir, sinó sobre el dia després. I la discussió dels partits sobre el model precís de pacte, si hi posen condicions, si l'empetiteixen, el rebutgen o s'abstenen, ja només els interessa a ells mateixos.

FINS I TOT RECONEIXENT QUE ha fet goig veure Artur Mas a la CNN explicant a tot el món i en anglès que som objecte d'espoli -llàstima que Rajoy no entengui l'anglès-, la seva intervenció aquí ha sonat a reivindicació caducada. Es pot entendre que el ritme del govern no sigui el del carrer, però ha estat una ocasió perduda a l'hora de començar a fer saber al món la gran esperança que cova aquest país i que arribarà abans que no pensem. És així: anem tan embalats que el no de Madrid al concert ja només preocupa als que el volen impedir, i que no passen -segons La Vanguardia - d'un misèrrim 15 per cent. A tota la resta, el que ens interessa és saber què passarà l'endemà i com ens hi posem treballar per assegurar l'èxit.

Més continguts de

PUBLICITAT

El + vist

El + comentat

PUBLICITAT
PUBLICITAT