Publicitat
Publicitat

El projecte lingüístic de l'unionisme espanyol

Fa unes setmanes Miquel Puig va argumentar magistralment aquí mateix que allò que fa impossible l'"encaix" de Catalunya és que els objectius nacionals espanyols són incompatibles amb els catalans. Crec que l'argument de Puig, centrat en la política econòmica, pot projectar-se en la política lingüística i que fer-ho ajuda a comprendre millor el desencontre entre les dues societats.

Certament, es tracta d'un camp enterbolit per la retòrica, però com que "cadascú és fill de ses obres", un cop revisades, allò que més destaca és que d'ençà de la Transició els sectors unionistes espanyols pràcticament no han proposat cap iniciativa significativa en favor de les llengües altres que el castellà. De fet, segurament la més sonada -i intel·ligent, pels pocs riscos que tenia i els rèdits d'imatge liberal que proporcionava- va ser el projecte d'un centre escolar en català a Madrid de la lideresa Aguirre. Però llevat d'anècdotes com aquesta, els progressos per a les llengües altres que el castellà s'han degut a la pressió dels "nacionalismes perifèrics", mentre que els unionistes només han treballat en favor del castellà.

D'exemples n'hi ha a cabassos, i només cal revisar l'organització lingüística espanyola per constatar-ho: un plantejament del món judicial castellanitzador, una estructuració dels cossos i forces de seguretat de l'Estat al·lèrgica a la diversitat lingüística, una regulació dels mercats que dificulta l'ús de les llengües altres que el castellà o una legislació audiovisual lingüísticament homogeneïtzadora, per no esmentar-ne més que una petita mostra. A Madrid, però també a Barcelona, a València, a Palma i a Saragossa, els unionistes rarament han treballat pel català.

¿És això absolutament inevitable? En teoria no. Enfrontats amb el sobiranisme quebequès, els unionistes canadencs van decidir promoure el bilingüisme de l'administració central per tal de demostrar que l'estat canadenc era el millor garant de la supervivència del francès no sols al Quebec, sinó a tot Amèrica del Nord. Fruit d'aquestes polítiques són el bilingüisme de l'exèrcit i de la policia muntada, el suport a la immersió en francès arreu del Canadà o l'existència d'un Síndic de Greuges lingüístic amb una trajectòria que deixa en evidència el xovinisme castellà dels successius Defensores del Pueblo. Als unionistes espanyols ni tan sols els caldria esdevenir federalistes. Finlàndia és unitària i oficialment bilingüe, i Bèlgica va ser un estat unitari durant la major part del segle XX però va respectar totes les seves llengües. Si volguessin, els unionistes espanyols podrien , per exemple, potenciar la unitat del mercat espanyol i alhora exigir que tots els productes estiguessin etiquetats en les diferents llengües de l'Estat, com ja fa alguna gran cadena de distribució, com podrien igualment legislar que totes les televisions d'àmbit estatal fossin plurilingües. De passada, així complirien l'article 3.3 de la Constitució que tan cara els és en altres punts.

Però tot això no passarà. Al contrari, l'assimilacionisme castellà s'està radicalitzant i desplega un programa que consisteix a esquarterar el català, negar-li l'oficialitat o escanyar-lo fins a fer-lo de fireta, reduir-ne l'ús a l'administració, a l'escola, als mitjans de comunicació, i procurar erosionar-lo com a símbol d'identificació.

Algú podria argüir que aquesta virulència respon a la connexió entre catalanisme lingüístic i sobiranisme polític, però els fets ho desmenteixen. Un espanyolisme pluralista hauria reconegut les llengües dels territoris menys sobiranistes. Però no és així. L'hostilitat contra el català és sempre més gran on menys força té el sobiranisme. A la Franja el catalanisme polític ha estat fins ara pràcticament inexistent. Com a premi, el català no hi és oficial i la Diputació d'Aragó està a punt d'imposar una llei que arrasa fins i tot els premis literaris en català i aragonès. El programa unionista no és una resposta al sobiranisme sinó una política prèvia hereva de la confusió entre Espanya i Castella. I és un avís de quin és el programa per a tots aquells que abaixin la guàrdia.

Segurament les tensions lingüístiques no són la causa principal de l'auge independentista. Però a la vista del seu programa, no és estrany que la societat catalana, instal·lada en el pactisme i la pluralitat, receli profundament de les intencions del camp unionista. Un element més, i no del tot insignificant, per mirar que les dues societats tractin de fer via per camins separats cap a les seves respectives aspiracions.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT