Publicitat
Publicitat

La recerca catalana és excel·lent?

Recentment em van invitar a fer una conferència en un centre mèdic universitari alemany. En arribar-hi, el cap de neurologia em va rebre al seu despatx. Després de donar-me la benvinguda, amb gran cordialitat, em va descriure l’entorn de recerca biomèdica del seu laboratori. Em va informar que la seva universitat està vinculada a la concessió de 44 premis Nobel. “Precisament -explicava-, ara estem col·laborant amb el premi Nobel de química del 2014, que és a l’edifici del davant. Col·laborem per esbrinar la funció de les mitocòndries en la malaltia de Parkinson. Segons ell, els resultats del meu laboratori amb el DNA mitocondrial són molt interessants i estan relacionats amb el que ells estan investigant ara”. Després em va preguntar: “Com és la investigació biomèdica a Catalunya? ¿Teniu un bon entorn que us ajudi en el vostre projecte de recerca?” Em va semblar que notava la meva intranquil·litat davant la pregunta, perquè molts dels laboratoris del meu entorn a Barcelona tenen dificultats per manca de finançament. Catalunya és un dels pocs llocs on no hi ha convocatòries públiques per finançar projectes de recerca.

Jo no li podia dir que a l’entorn del meu laboratori no hi ha cap premi Nobel; vaja, que no n’hi ha hagut cap en quasi cent anys. Per sortir-me’n vaig donar-li la informació que els catalans acostumem a rebre dels nostres diaris. Així, li vaig explicar, la recerca catalana és boníssima perquè rep moltes beques de la Comissió Europea. En dir-li això em va preguntar: “¿I això és una mesura de recerca innovadora?” (Molts sabem que les beques europees es concedeixen utilitzant criteris que no són exclusivament científics.) Em vaig posar vermell, però vaig continuar: una iniciativa que fa que la recerca catalana sigui molt bona és que el govern català paga un sou molt alt a científics de fora perquè vinguin a Catalunya a fer bona recerca. L’home va fer cara de curiositat: “¿El govern català considera que els científics que hi ha a Catalunya no són prou bons?” I va afegir: “Quina mena de científic és el que va a un lloc només pel sou sense que hi hagi un bon entorn de recerca?” Jo em vaig a tornar a posar vermell. Em va tornar a preguntar: “¿Em pots dir algun exemple del talent que ha estat atret per aquest programa d’excel·lència?” En donar-li dos noms de persones que tots dos coneixem, em va dir: “Ah! Ara ho entenc: un d’ells era a Alemanya i l’altre als Estats Units, però allà ja no hi podien continuar treballant”. Jo ja no sabia per on més sortir-me’n. Finalment li vaig dir: “Bé, també tenim un gran científic, i precisament ara li han donat el Premi Nacional de recerca de Catalunya perquè probablement serà candidat al premi Nobel si és que no ho ha estat ja. Diuen que curarà el càncer”. Quan li vaig dir el nom, l’home es va quedar molt sorprès i em va dir: “¿No és aquell que ha hagut de retractar un article del Nature Genetics perquè es va demostrar que alguns resultats eren falsos?” Jo no només em vaig tornar a posar vermell, sinó que també vaig començar a suar, avergonyit. Seguidament, amb una expressió com d’enuig i fent referència a allò tan antic de Spain is different, em va dir: “Aquí als científics que fan això els retirem el finançament i han de marxar. Això que m’expliques que passa a Catalunya és molt diferent del que es fa als altres llocs del món, que valoren el seu propi talent i donen suport a tots els seus investigadors per crear un entorn científic productiu”.

El meu interlocutor em va acompanyar al lloc on jo havia de fer la conferència, i després, durant el sopar, encara em va confiar: “No entenc que vulguis fer recerca en un lloc on no reps prou suport i on no hi ha ni la infraestructura ni l’entorn que t’ho permetin; hauries de marxar”. Li vaig explicar que jo penso que la meva obligació, a més de fer recerca innovadora, és lluitar perquè els altres grups del meu entorn també puguin fer-ne: crec que només així puc ajudar a millorar el meu país. Em vaig emocionar en dir-li que vull convèncer els científics honestos del meu entorn perquè ajudin a canviar la política científica del govern de Catalunya adreçada a finançar exclusivament un reduït grup de científics, que més que ciència fan promoció personal. Cal canviar aquesta política científica, que ha generat corrupció i la destrucció de molts projectes científics innovadors, i cal fer-ho perquè Catalunya no continuï sent només el millor bar d’Europa per veure el futbol de les estrelles mentre un grup petit de suposats científics també competeixen per ser estrelles pensant que la ciència és com Eurovisió o una Champions League de futbol. Em va semblar que la meva il·lusió per millorar la recerca al meu entorn l’entristia una mica, i em va aconsellar: “Val la pena intentar-ho, però no deixis d’investigar. Lluita per construir un lloc on la ciència no sigui ni excel·lent ni diferent, ni catalana ni alemanya, ni per a joves ni per a catedràtics. Només progressen els països que donen suport a la ciència sense adjectius”.

Més continguts de