15/12/2014

A la recerca d’un pacte

3 min

En les propostes del president Mas i de Junqueras hi ha tres diferències clau: data electoral, programa a aplicar si guanyen els partidaris del sí-sí, i tipus de llista. Pel primer la data de les eleccions és condicional a l’acord al voltant d’una llista unitària i d’un programa d’acció basat en la seqüència declaració-negociació-proclamació. Sense aquestes dues condicions, CiU proposa esgotar la legislatura fins al 2016. Per ERC les eleccions han de celebrar-se abans de les municipals amb llistes separades i un acord unitari al voltant d’una DUI i d’un Parlament constituent. La pregunta al carrer és si és possible reconciliar aquestes dues posicions i, més enllà de les prioritats de cada partit, avançar i fer una passa (ara sí) decisiva.

Inscriu-te a la newsletter Pensem Les opinions que et fan pensar, t’agradin o no
Inscriu-t’hi

Endarrerir les eleccions per després de les municipals (o, a tot estirar, després de l’estiu) seria, al meu entendre, un error. El context actual recorda altres cicles històrics espanyols. Sempre que Espanya ha entrat en una crisi profunda (per pèrdues colonials, raons econòmiques o pura deslegitimació del règim polític existent), Catalunya ha intentat transformar el marc constitucional existent a favor seu: en part pel seu dinamisme polític inherent; en part perquè una Espanya dèbil canviava la correlació de forces entre centre i perifèria. El repte català, que afeblia més Espanya, inspirava aleshores l’emergència d’una esquerra espanyola antisistema. I aquesta esquerra, amb suports i simpaties a Catalunya, feia possible que la dreta espanyola, abans completament deslegitimada, alcés la bandera de l’ordre per restablir la seva posició dominant. Aquesta dinàmica polaritzada acabava per enverinar la política catalana i per ofegar l’intent d’aconseguir més sobirania. Només al segle XX, va ser així el 1931-39, 1917-23 i 1898-1909. El creixement electoral de Podem i l’apel·lació entre desesperada i histriònica del PP com a partit anticaos són els símptomes més clars que ens trobem en un cicle històric similar. Per no ser engolits en aquella confrontació, els partits catalanistes han de mantenir la iniciativa política mitjançant eleccions i un govern ampli al voltant del mandat del 9-N.

Quin és aquest mandat i el programa que se’n deriva? La proposta de Parlament directament “constituent” d’ERC no em sembla convincent. L’alternativa (eleccions com a plebiscit amb declaració d’independència seguida d’un procés de negociació) té diversos avantatges: permet incloure la massa moderada que ha passat a creure en la independència i que és condició sine qua non de l’èxit final; permet utilitzar a favor nostre l’estructura institucional existent (penso aquí en la Unió Europea), i finalment permet ajustar-se als canvis en l’escenari polític que necessàriament es produiran a Espanya entre les municipals i les generals. Un procés de secessió és, en realitat, un procés constituent, però l’aprovació d’una Constitució i la determinació d’un nou “model social” (en el sentit que vulgui la gent) han de venir després d’haver assegurat les eines per fer possibles aquests canvis. A Catalunya hi hagut molts intents de fer la “revolució” primer per després guanyar la “guerra” i tots van acabar malament -enverinats, precisament, per la dinàmica peninsular a la qual feia referència abans.

És evident que l’elecció de llista o llistes és la qüestió més difícil de resoldre. La data d’eleccions i el tempo polític fins a una eventual proclamació d’independència són, dins de certs límits, negociables. La naturalesa de la llista no ho sembla pas, almenys en principi. Hi ha arguments a favor de cada solució, com ens recordava en Jordi Graupera fa uns dies. Una sola llista acosta les eleccions a un referèndum, però un pacte conjunt amb llistes separades també ho faria. Els votants del sí-sí semblen preferir la llista única: això explicaria part del canvi de tendència a les enquestes a favor de CiU. I els vots del sí-sí del 9-N són més que la suma de CiU, ERC, CUP i SI el 2012. La veritat és, però, que no sabem quina solució maximitzaria el nombre de vots: les enquestes publicades pregunten sobre coalicions de partit i no sobre una llista de país.

En tot cas, si la llista única no és realment possible, aquesta és la meva proposta dirigida a evitar la col·lisió entre unitaristes i segmentistes : reproduïm, a les llistes separades, la lògica de la llista única. Totes les llistes tindrien un programa bàsic en comú (amb la seqüència declaració-negociació-proclamació). Cada llista aniria encapçalada per líders polítics (necessaris per donar continuïtat a la feina feta fins ara) i després comptaria amb noms de la societat civil constituïts tots ells en una mena d’agrupació electoral o civil comuna o transversal. Aquests noms haurien estat negociats per partits i grans associacions civils i distribuïts aleatòriament (o per afinitats ideològiques) entre les llistes. El seu objectiu seria assegurar la unitat d’acció dels partits en el programa comú. Però, a canvi, acceptarien la disciplina del partit corresponent en la resta de les qüestions polítiques.

stats