El saxo de Bill Clinton fa història

La primavera del 1992 Bill Clinton era l’aspirant demòcrata a la presidència dels Estats Units. No era, encara, un contendent gaire conegut. Els oponents que li disputaven el càrrec eren George Bush pare, en aquell moment inquilí de la Sala Oval, i l’independent Ross Perot.

Quedaven cinc o sis setmanes per a la convenció i molt pocs diners. Calia trobar una manera eficaç perquè Clinton marqués diferències amb els rivals. Era difícil en una època en què uns candidats seriosos apareixien en els mateixos programes avorrits de política. L’assessor de premsa, Mandy Grunwald, va prendre una decisió insòlita: calia buscar un programa més distès on Clinton pogués exhibir el seu encant personal. Van triar The Arsenio Hall show, un dels talk show que començaven a despuntar en aquell moment. L’Arsenio tenia l’equilibri entre l’amenitat i el rigor, i no li importava, de tant en tant, parlar de política.

El 3 de juny del 1992, quan Clinton i Arsenio Hall es van trobar als estudis, el presentador es va fixar en la seva corbata: “No pots dur aquesta corbata de ratlles tan ensopida al meu programa...” N’hi va donar una de llampant, groga florejada. El responsable d’estratègia de la campanya es va treure les Ray Ban de la butxaca i va fer que se les posés. Clinton no ho veia clar però el van convèncer.

Anys més tard, Clinton va reconèixer que havia sigut una de les millors entrevistes que li havien fet mai: “La premsa només volia parlar d’estratègies i d’estimació de vot. En canvi l’Arsenio em va fer les preguntes que em faria un votant. No tenia res a veure amb un periodista polític”. Però més enllà de la conversa, aquella aparició televisiva va tenir un factor clau: Clinton va tocar el saxo en directe. Heartbreak hotel i God bless the child van ser els temes escollits. El director musical del programa, Michael Wolff, recorda l’actuació: “Podríem definir-lo com el saxofonista de l’institut. No era fantàstic però era bo”. Wolff li va fer una petició: “Si guanya les eleccions ens agradaria tocar amb la banda el dia de la seva presentació”. L’entrevista i l’actuació musical de Clinton van generar impacte. Els mitjans de comunicació més potents i l’establishment estaven sorpresos i horroritzats. Però com més enfadats els veien, més convençut estava l’equip de campanya de Clinton que s’havia encertat en l’estratègia.

Clinton va guanyar les eleccions i va complir la promesa. Wolff i l’orquestra del programa de l’Arsenio van tocar al Kennedy Center. Les Ray Ban estan exposades a la Biblioteca Pública Clinton de Little Rock.

Aquella decisió mediàtica va implicar el final d’una manera caduca de comunicar-se amb els electors, i l’inici d’una nova manera de seduir els votants. L’actuació amb el saxo de Clinton és l’origen del desastre actual: la frivolització de la política. Ha desaparegut el rigor i l’essència. Ara els presentadors només volen que els polítics ballin, cantin, plorin, juguin, riguin i parlin de la seva infantesa. Tot degenera. L’entrevista s’ha convertit en propaganda.