Publicitat
Publicitat

Estan segurs els nostres diners al banc?

Precisem més: estan segurs els dipòsits bancaris inferiors a 100.000 euros, que són els que se suposa que compten amb una garantia oficial? Tècnicament, la resposta és no. És cert que els dipòsits bancaris (i altres actius financers) estan garantits, però ho estan per un organisme que no estava preparat per fer front a una crisi bancària d'una magnitud tan gran. Per adonar-nos-en, crec que pot ser instructiva una breu referència a les precedents. Entre 1978 i 1983 el Fons de Garantia de Dipòsits (aleshores amb un altre nom) es va haver de fer càrrec de 34 bancs (el més gran d'ells, Banca Catalana) i per fer-ho va haver d'invertir-hi l'equivalent al 2,1% del PIB espanyol del moment. Posteriorment va ser capaç de recuperar una part significativa d'aquella quantitat revenent-los, de tal manera que el cost final net va venir a ser un 1% del PIB. El moment final de la crisi (1983) va coincidir amb l'expropiació del conglomerat Rumasa, que incloïa un total de 17 bancs, en els quals l'Estat (no el FGD, que estava sec) va invertir l'equivalent a un 1,44% del PIB. Amb aquestes actuacions el sector bancari va quedar estabilitzat durant deu anys, fins que la crisi de Banesto (un dels grans del sistema) va tornar a exigir la intervenció del FGD, que hi va invertir l'equivalent a l'1,1% del PIB per sanejar-lo. En la revenda (al Santander) va recuperar-ne la major part, de tal manera que el cost final net va ser del 0,27% del PIB del moment.

Així doncs, el sistema disposa d'un organisme amb experiència en la gestió de crisis bancàries. Tanmateix, a l'inici de la crisi els tres organismes que han donat lloc al FGD comptaven amb un patrimoni net equivalent al 0,6% del PIB, quan les necessitats de l'actual crisi bancària s'estimen en el 6%, pel cap baix. Tan gran és el desequilibri, que la munició s'ha esgotat en tres trets: el sanejament de Caja Castilla-Mancha i les injeccions a CAM i Unnim que han acompanyat la seva venda. No sols els recursos s'han exhaurit, és que a més el FGD s'ha compromès a fer front al 80% de les fallides que es produeixin a les carteres de CAM i Unnim en els propers anys, cosa que pot representar entre un 0,2% i un 1% addicional, segons el grau d'optimisme amb què considerem el futur dels preus immobiliaris. En vista d'aquesta situació, en algun moment el govern ha insinuat que el FGD podria demanar als bancs l'avançament de les aportacions futures. Es tracta d'una opció ridícula: per fer front a la quantitat mínima que s'estima necessària (60.000 milions) caldria avançar les aportacions dels propers 70 anys. Dit d'una altra manera, les aportacions anuals representen menys de la meitat del cost financer (al 3%) d'aquella quantitat. Dit encara d'una altra manera: digui el que digui Rajoy, no serà la banca qui tornarà el préstec/rescat, perquè no pot fer-ho.

He llegit en diverses ocasions que el FGD estaria avalat per l'Estat, i que per tant en darrera instància és l'Estat qui garantiria els dipòsits bancaris. Es tracta d'una llegenda urbana: enlloc està establerta tal cosa. En definitiva, no existeixen els mecanismes per garantir els dipòsits bancaris dels espanyols en un moment en què bona part del sistema és insolvent.

Ara bé, això no significa que els dipòsits corrin perill, o almenys aquesta és la meva opinió. Suposem que l'alarma creix i els espanyols segueixen retirant dipòsits bancaris. Els bancs solvents serien capaços de suportar el cop, perquè el BCE ha deixat clar que els subministrarà tota la liquiditat que els calgui. ¿I els bancs insolvents, és a dir, els nacionalitzats? Fa dues setmanes l'Estat no hagués estat capaç de fer front a aquesta situació, però ara compta amb la línia de crèdit de fins a 100.000 milions (el 10% del PIB!) que li han promès les institucions europees i que precisament no té altra funció que garantir la liquiditat d'aquests bancs.

Que els dipòsits estiguin segurs no vol dir que sigui impensable un corralito , és a dir, la seva immobilització per transformar-los en pessetes devaluades. Certament, a més del problema del deute, Espanya té un greu problema de competitivitat que podria solucionar-se amb una devaluació. Tanmateix, aquesta eventualitat, que fa mesos em semblava probable, m'ho sembla cada cop menys: a hores d'ara ha quedat clar que la prioritat de qui mana a Europa és que Espanya pagui el que deu, i que ho faci en euros, i no ens hagués prestat 100.000 milions si estigués disposat a permetre'ns devaluar.

En resum, no crec probable un caos financer a Espanya, però sí una progressiva pèrdua d'autonomia política. Malgrat l'enorme deute que arrossega, Espanya és un país solvent. Alhora, però, està governada per una classe que està donant mostres inequívoques de ser incapaç de prendre les decisions necessàries per frenar el dèficit, des d'apujar l'IVA fins a suspendre l'extensió de l'AVE. En conseqüència, els nostres creditors ens continuaran donant suport financer alhora que prenen el timó de la política econòmica fins que fem exactament el que més els tranquil·litzi. Comprenc que aquesta situació produeixi vertigen en els membres del govern, però trobo lamentables els intents, cada cop més patètics, per dissimular la realitat.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT